El mal grec: pànic i contagi

Diu que el CNI està actuant últimament com l'Anacleto, agente secreto i que ha rebut de Moncloa l'encàrrec de descobrir els perversos manipuladors que volen ensorrar l'economia espanyola. No dubto que en aquest organisme hi hagi bons experts en les trames del món financer. Es més, em consta que, pel que fa al mercat interior, el Centre disposa de bons especialistes tot i que els poders constituïts ignoren sistemàticament les denúncies i els informes que presenten. Però resulta revelador, d'una ignorància supina, un manifest deliri de grandesa i una preocupant mania persecutòria el fet mateix de pensar en l'existència d'una conjura (acció concertada per jurament secret a fi de capgirar l'ordre d'un estat). I això és precisament el que sembla que està passant. Es veu que els qui s'havien pensat que la presidència semestral de ZP seria un passeig triomfal, no se saben avenir que sigui un via crucis i una cura d'humilitat per als qui, des del fictici poder del capitalisme madrileny que res no té a veure amb l'economia real i productiva, van presumir amb petulància de milhomes d'haver fet el sorpasso a Itàlia i d'avisar França i Alemanya que estaven a punt de ser superats.

En realitat, si Zapatero hagués anat a les dues tardes de classe d'economia que li va oferir el seu ministre Jordi Sevilla, òbviament després defenestrat per haver-ho dit, sabria que no té cap sentit condemnar amb indignació a les penes eternes de l'infern els qui propaguen rumors que perjudiquen la qualificació de solvència del Regne d'Espanya. Perquè de fet, un mercat no és més que això, un escenari en el qual, en virtut dels rumors i les expectatives, els agents econòmics prenen les decisions que jutgen més convenients. Recordaria també, si l'emprenyamenta no li impedís reflexionar, allò que la seva jovenívola i sexagenària vicepresidenta d'Economia Salgado va confessar amb tota ingenuïtat, que sempre és d'agrair, però que fa tremolar si analitzes en mans de qui estem. Va dir que en un viatge llampec a Londres n'havia après molt de com funcionen els mercats financers. Ja se sap que els experiments s'han de fer amb gasosa i que les vicepresidentes que han de gestionar la pitjor crisi dels últims temps, cal que arribin ja ensenyades i no que aprenguin a pilotar l'embarcació en plena tempesta tot fent brometa sobre l'aprenentatge que fan a base d'un on the job training inadmissible que posa en mans inexpertes el preocupant futur del país. Doncs bé, una de les coses que sembla que li van ensenyar a Londres és que si volia col·locar les emissions de deute públic que ha de treure al mercat, havia de visitar el fons PIMCO, cosa que diuen que va fer. No debades és el primer inversionista mundial en bons de deute públic sobirà. Per tant, el CNI ja no cal que faci més investigacions. Els culpables que han causat la rebaixa del rating d'Espanya són, entre d'altres, aquells a qui Zapatero va enviar la seva vicepresidenta a demanar per favor i pagant el favor al preu que es pacti, que no deixin deserta cap subhasta en un moment en què el govern més fotudes se les veu.

No sé on he llegit aquest dies una frase lapidària. Deia, més o menys: cada vegada que els polítics acusen els especuladors de ser la causa dels seus mals, els inversionistes s'adonen que les coses van pitjor del que es reconeix i que, si els països han de demanar un salvavides al Fons Monetari Internacional, és segurament per culpa de la ineptitud dels governants. I una cosa més: quan allò que és inconcebible o impensable esdevé inevitable, sense haver passat per una fase en què els governants hagin fet algun mínim gest en la línia que, malgrat tot, el fatal desenllaç és improbable, la conseqüència serà sense cap mena de dubte el pànic i el contagi de la tragèdia grega als altres països meridionals anomenats PIGS. D'altra banda, potser seria convenient que ZP i Rajoy, a part de coincidir només en qüestions com ara la de destruir el model d'arrelament territorial de les caixes catalanes que encara no són prou grans per convertir-se en apàtrides i moro amic a la colònia, es preguntessin honestament si és veritat que els nostres problemes són culpa dels catalans o d'uns agents estrangers. Que jo recordi ara, el Canadà (1993-1998), Nova Zelanda (1990-1994), Suècia (1993-1998) van necessitar uns consolidació fiscal. Corea del Sud, Turquia i Mèxic també van estar a punt de caure en insolvència, i l'Argentina, Indonèsia, Uruguai i la República Dominicana hi van caure plenament. I ningú no va dir que la culpa era d'uns enemics de la pàtria. Ara el que cal veure és si l'euro serà un tallafocs o bé la màquina de tirar més gasolina al foc.