Desgavell en majúscules

Apreciats lectors, una vegada més he de tornar a escriure una galeria sobre la qüestió del ferrocarril. Aquest cop no és, només, el tema del tren a l'entorn del territori de la nostra estimada demarcació gironina; va més enllà; però, lògicament, també afecta els mortificats usuaris del transport públic ferroviari. Bé, a veure si saben quin és el país, l'estat del món, després de la Xina, que té més quilòmetres (en construcció i en servei) de línies de tren d'alta velocitat. No s'equivoquen: després del gegant asiàtic, l'Estat espanyol és el primer en el rànquing d'això que s'anomena l'alta velocitat ferroviària. I, és clar, aquesta inversió tan ineficient s'ha portat a terme amb una mentalitat centralista, allò que s'anomena, com les carreteres, la concepció radial –Madrid, quilòmetre zero–, tot oblidant zones tan vitals com ara l'eix mediterrani. No hi ha cap dubte que aquesta aposta hispànica, tan malgirbada, a l'entorn de l'AVE (l'Estat espanyol ha fet un dispendi de 50.000 milions en projectes, la gran majoria, totalment erms) només es podria definir com el súmmum del jacobinisme ferroviari. Però, compte, ni el país del jacobinisme per excel·lència, no ha comès aquestes bestieses tan remarcables. Efectivament, l'Estat francès, com a país centralista per antonomàsia, ha sabut ser més intel·ligent i, sobretot, ha planificat millor una inversió en transport públic ferroviari, tenint molt més en compte els usuaris del tren, és a dir, la gent que fa servir el tren de debò: el tren convencional. Aquí, davant d'aquesta nefasta planificació, les conseqüències són esgarrifoses per a tots, i molt especialment per a les nostres contrades. D'aquesta manera, s'han polit unes inversions públiques necessàries en altres àmbits i, encara pitjor, no han blindat el tren convencional, el tren bàsic del dia a dia, per a les necessitats bàsiques de les persones de carn i ossos.