I en Lluch què en diria?

Just en començar la inauguració de l'exposició Ernest Lluch. L'esforç per construir un país, a la llibreria de la Generalitat, sabíem que hi hauria sentència de l'Estatut. Vet aquí que tothom va estar més pendent dels àifons i altres andròmines telefòniques portàtils que no pas d'alguns dels parlaments que es van fer en aquella sala il·luminada de la llibreria de l'ala est del Palau de la Generalitat a Girona. A un quart de vuit del vespre, el Twitter va començar a rajar a tota pastilla. Com abans els teletips i els tèlex, com més cap aquí les notícies d'internet, però a la velocitat de la llum. Tothom opinava. Xiuxiueig.

Alguns elogis sobre Ernest Lluch –que segurament comparteixo– em van passar per alt. Ignoro si, mentre les notícies confoses m'ofegaven, algú va recordar que Lluch no va presentar les esmenes del PSC a la LOAPA, tan punyetera com el legal Estatut mutilat. Tanmateix, de la polèmica llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic ja en parla el catàleg de l'exposició, d'acurat disseny i molt amè.

En l'acte d'ahir a Girona, l'Estatut es va mencionar, però no es van fer conjectures profundes sobre què en diria Lluch, de la sentència. Puc assegurar que, per alguns comentaris de socialistes convençuts –sociates-sociates, sense crostes, per entendre'ns–, Ernest Lluch hauria tingut alguna reacció vehement, que aquest cop no hauria decebut. La consellera de Salut, Marina Geli, va dir que l'Ernest parlava més clar que l'altra gent i el va reivindicar, fins al punt que ella el clonaria, perquè el trobava un líder rigorós, compromès, humanista, polifacètic, polièdric, íntegre, amb una mirada política en el sentit positiu, amb amics a totes les formacions i amb un esperit dialogant. Anna Pagans, alcaldessa de Girona, va reivindicar l'esperit dialogant d'aquell xafarder i conversador que va passar tantes bones estones a Maià de Montcal, als peus de la Mare de Déu del Mont.

L'acte va reunir gent de totes les formacions, però destacaven els socialistes: Joan Armangué, Montse Palma, Àlex Sàez, Narcís Casassa, Tomàs Sobrequés, Pitu Guix, Andreu Otero, Esteve Pujol, Josep Brugada, Lluïsa Faxedas, Xavier Corominas... Hi vaig veure gent de CiU: la senadora Rosa Núria Aleixandre i el diputat al Parlament Carles Puigdemont, que dissabte ja vaig trobar al tancament de La Llibreteria i me'n recordo perquè va ser l'únic polític municipal que hi va ser.

A davant , Eulàlia Lluch, la filla gran.

Jordi Martinoy, delegat del govern de la Generalitat, és d'ERC, però era l'amfitrió. Com a torroellenc, va recordar el Lluch melòman. Lluís Maria de Puig, senador de l'Entesa Catalana de Progrés i vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, va recordar que l'exposició inaugurada ahir fa tres anys que volta, però que abans d'arribar a les comarques gironines, es va esperar a tenir el nou edifici de la Generalitat. Va ressaltar que l'aportació intel·lectual i acadèmica és el més importar i el que perdurarà i va recordar que la seva tesi doctoral –el pensament econòmic a Catalunya–, recentment editada, és encara vigent. «Quantes coses hauria escrit sobre aquest estatut!», va dir De Puig, que va recordar que aquest any es commemorarà el desè aniversari de l'assassinat de Lluch.

Enric Lluch, vicepresident de la fundació, nebot i dissenyador de l'exposició, va recordar l'obligació moral d'inaugurar a Girona i el plafó dedicat a Maià. Va emfasitzar que l'Ernest blasmava el polític professional, perquè entenia que «podia ser perillós». I va convidar tothom a aprofitar que s'hi estarà fresc per visitar aquesta interessant exposició.