Ocells d'acer sobre Afganistan

El desert sempre m'ha semblat singular. N'he visitats molts. Mai no em canse de gaudir-los amb els ulls, de sentir-ne la calor i el fred a sobre, d'olorar-los, de tastar-ne l'eixutesa, de viure'ls. Hi ha qui els veu tots iguals. No pas jo.

Els circuits turístics hi han augmentat de manera considerable. Així, no trigaran molt a ensorrar definitivament l'aventura. Estic convençuda que hi ha més tràfec als documentals especialitzats que passen per televisió que no pas aplegant autobusos a peu de la Duna Disset —posem per cas— del Namib. I tot per mitja dotzena de fotos ponent-se el sol. Com podria descriure el meu atabalament davant el desert que el coronel Lawrence va travessar a començaments del XX en topar-me amb un «parc temàtic»? I què, d'Àkaba? La platja solitària on arribà l'heroi havia esdevingut un enfilall de barraquetes que havien ofegat la costa. Turistes i estiuejants de gom a gom.

Tanmateix, insistesc: no hi ha dos deserts iguals. De tots els visitats, aquell que més m'ha trasbalsat ha estat el de Síria. Gràcies a un guia competent i a un 4x4 en condicions acceptables, hi vaig passar trenta-sis hores inoblidables. Va aconseguir que s'esvaís el record de la meua vida quotidiana. Poc m'ha commòs tant com el mantell magenta que brollava del sol i aixoplugava la terra grisosa del vespre. No recorde cap quadre —i n'he vists molts— on el color maragda dels matolls s'imposés tan majestuós contra la llum del migdia. Quina lliçó més encertada de color per a l'aprenent d'artista. No voldria caure en la desmesura en parlar dels malucs de sorra, que vaig trobar més sensuals que els dels cossos dibuixats per Picasso. La natura dóna força vegades pinzell a la imaginació humana. N'hi ha tan poc que puga superar-la! I què dir de la música del silenci al desert? Sempre els sentits plens vaig tenir d'aquell desert. De tants deserts… Perquè, amb quin adjectiu arrodonir el vent que n'aixecava la sorra? Com mans assedegades relliscant sobre la pell semblava. Com els ascetes, faig per visitar-los sovint, encara que siga cavalcant sobre les caravanes del somni.

Amb tot, no seria de justícia fer-ne compliment tan sols d'uns quants. O no tenir-ne en compte els gusts d'altri. Així que convide el personal a visitar-los.

Algú podria deduir pels meus mots que els deserts són l'avantsala del paradís. Dissortadament, hi ha anècdotes al seu entorn no gens exemplars. Al mateix desert de Síria que em té robat el cor, la policia ens aturava de tant en tant per demanar-li diners al guia. Gràcies a la seua astúcia —dir-los que jo entenia l´àrab i que era periodista- es retiraven prest. Va poder així salvar un saquet de diners per a muller i vuit fills.

No m'agradaria tampoc errar per utopies. És cert que hi he anat amb l'afany d'experiències diferents. Que mai no els he visitats per motius de treball, com fan els militars d'alguns països, enviats per multinacionals i polítics interessats a obrir-ne les entranyes. A buidar-les. Com ara Afganistan. Hom parla d'intervenció per acabar amb el tràfic de drogues, l'opressió de la dona… Ens deixarem enganyar? Ara ja sabem que cobegen el seu gas, el seu petroli, el seu coure… Que, si cal, desmantellaran el punt d'eternitat que arrosseguen els seus deserts tot atacant-los amb ocells d'acer els budells per omplir-ne el sac. Com ara amb el mineral que necessiten els ordinadors; aquest ordinador, per exemple, amb què escric unes quantes metàfores sobre el desert.