“Reagrupament i Laporta maduren a velocitats diferents”

A nivell personal és un pas que jo esperava no haver de fer. Esperava que hi hagués altra gent que es posés al capdavant. Però fa anys que treballàvem perquè hi hagués una candidatura que tingui com a objectiu proclamar la independència des del Parlament de Catalunya, i a hores d'ara no en sortia cap. I nosaltres el que no podíem fer era no presentar-nos. Estem a quatre dies de les eleccions, que es podrien convocar qualsevol matí d'aquests, i havíem de fer el pas. Jo hauria preferit que sortís un altre cap de llista per Girona, però no hi ha sigut.

És cert que hi vam parlar, però ell ha preferit esperar, i ho hem de respectar.

És que en aquest país hi ha molts polítics covards. Jo visc a Puigcerdà i em toca presentar-me per Girona. La meva responsabilitat és presentar-me pel territori on visc. I on penso continuar vivint passi el que passi. Si vostè creu que fent-ho així trenquem motllos, potser sí. Ja n'hem trencat alguns i en trencarem més.

Cap ni un. No he tingut mai cap ressentiment cap a ERC. Vaig arribar a la conclusió racional que s'estaven equivocant i vaig decidir plegar. Res més.

No. I no tindria cap sentit. Ells porten la seva estratègia i jo la meva. No em sentirà parlar malament d'ERC. Ells han de fer la seva vida i jo la nostra. ERC té una llarga història i ha tingut moments molt bons. I que jo cregui que ara ho estan fent molt malament, si tenen l'aval dels seus militants, jo no n'he de fer res.

Crec que sí. Estant al govern ja vaig dir que aquest Estatut era un desastre. I insistir en el tripartit ha estat un greu error, i la prova és la situació en què està el país.

Això ve de quan jo era al govern, quan feia conya amb el conseller Castells, que el tenia al costat a les reunions de govern, dient-li que jo mai posaria al currículum que havia estat conseller d'aquell govern. Recordi que vaig ser jo, quan era al govern, que vaig dir que allò era el Dragon Khan. No ho vaig dir a posteriori. Ho vaig dir essent-hi. Per això puc fer broma dient això del currículum.

Atrapat. Han triat un camí que ha portat cap a un precipici, i ara costa molt de recular. Estan en una situació d'absoluta indefinició. Els presumptes federalistes ja saben que això és una entelèquia; els encaixistes, també...

Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. Jordi Pujol va fer veure que teníem un govern, i el PSC fa veure que són diferents del PSOE

Ens presentem en el pitjor moment per al país. I amb una gran crisi econòmica. Un país amb l'autoestima per terra i que veu guanyar la roja i no sap com prendre-s'ho. Hi ha qui es consola pensant que hi ha jugadors del Barça. Quin país! Forma part de l'esquizofrènia de la societat catalana.

Jo sempre vaig amb els que van contra Espanya. I no m'he de justificar. Els espanyols ho tenen fàcil, però nosaltres no.

És possible que no en tingui cap. I que la societat catalana, malgrat estar com està, encara aposti pel mateix. Però jo sempre he dit que els ciutadans tenen raó. I encara que patim una pallissa, tenen raó. Ho dic abans de les eleccions i ho diré després. Si nosaltres no fem res de bo, continuaré dient que els electors tenen raó. Si els ciutadans de Catalunya volen el mateix, ni que sigui amb proporcions diferents, és que ho volen.

Actes de sobirania i d'autodeterminació. Que allò que hàgim de decidir ho decidim al Parlament. I punt.

Va ser un símptoma que hi ha molta gent que no se sent a gust amb la situació, que no se sent còmoda. Hi ha gent que se sent estafada. I surten i criden que no hi estan d'acord. Però només amb manifestacions un país no avança. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. Podrem dir allò de “Jo hi era”, que és molt català, però no servirà de res. D'altra banda, tinguem en compte que a Madrid ja s'hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. I a ells els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d'uns dies tots fem vida normal i que no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.

Jo fa molt temps que vaig pronosticar que aquest procés acabaria amb un Estatut pitjor que l'anterior, i ha estat així. Estem pitjor que amb l'Estatut vell. I els partits estan atrapats. Nosaltres som una alternativa absolutament diferent.

Unitat? Una unitat per fer què? Tots tenen objectius diferents, i no estan d'acord ni en el què ni en el com. Les expressions d'unitat que hi pugui haver són molt boniques, però no serviran de res.

Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L'hem de proclamar i punt.

Actualment, una proclama d'uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se'ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor. Una altra cosa és que tinguem por.

Els dirigents i la ciutadania. Som fruit de la nostra història, i ho hem d'entendre. I hem d'entendre que hi ha una part de
por i una part de comoditat.
Però no s'entendria que després d'un milió i mig de persones al carrer tot quedés igual.

Fa mesos que dic que ell seria un molt bon cap de cartell. Però el nostre procés de maduració no té res a veure amb el seu. Nosaltres fa anys que hi treballem, i ell ha decidit anar a la política fa quatre dies. Nosaltres tenim full de ruta, programa electoral... I ara hi ha un procés dificultós fruit d'uns processos de maduració diferents. Si ell vol venir amb nosaltres, però, té la porta oberta de bat a bat.

A hores d'ara, la diferència fonamental és la fórmula com ens hem de presentar. Nosaltres som algú, tenim personalitat jurídica, milers de persones que paguen unes quotes, i per això pensem en una coalició.

Sí. I aquest és un tema important que ara ens encalla. Però penso que és salvable.

Crec que seria un error per part de tots dos que no ens acabéssim entenent.

No. És més: em sembla que he començat l'entrevista dient-li que si jo no vaig a les llistes estaria encantat.

Ho tenim tot a punt per si hi ha eleccions. Tenim els deures fets. Com he dit sempre, esperem a tothom però no ens encantem per ningú. Per això si demà hi ha eleccions ja hi podem anar.

Fins que els terminis ho permetin. Però també penso que els ciutadans tenen dret a saber amb temps, i no a darrera hora, quines són les seves opcions.

Hi ha processos que maduren. I, com en tots els processos, n'hi ha que maduren bé i n'hi ha que no. I forçar la màquina tampoc és mai bo.

Ara per ara, per desgràcia sí.

El meu objectiu no és ser president de res. I, suposo que ja ho sap, per ser president del Barça s'han de tenir molts milions. I jo no els tinc.

A Laporta se li ha de reconèixer que des del punt de vista esportiu ha estat fantàstic, i això no l'hi podrà treure ningú. Sandro Rossell és un meló per obrir.

Ara ja hi ha un tripartit, que es baralla cada dia. No estem en un país en què tot funcioni meravellosament. A les properes, és possible que no es necessitin coalicions. El Parlament el que ha de reflectir és la realitat d'un país, i si hi ha més o menys partits no té cap més importància.

L'assemblea nostra va refermar que en cap cas entrarem en cap govern. Excepte, és clar, que fos un govern de proclamació de la independència.

Es pot influir sense ser-hi. Segurament que molt més que no pas essent-hi. I li dic una altra cosa: si nosaltres som decisius, el que no hi haurà és un tercer tripartit. No som equidistants.

En absolut. Tothom fa veure que no existim. I si llavors existim formalment, és evident que ens hauran de saludar.

Som conscients que podem fer zero diputats, però també que en podem fer uns quants. L'enquesta bona és la del dia de les eleccions.