Malvivint pels aeroports

El reportatge que encete en aquest article és el resultat de dues visites a la Florida dels Estats Units. La segona setmana de febrer de 2011 i la tercera de 2012. En el termini d'un any he pogut constatar algunes de les conseqüències —que preveig seran a llarg termini— de la crisi econòmica. Allò imposat allí és el que ens imposaran ací si no li fem front amb valor i tenacitat. En tot cas, s'hi pretén el total l'anorreament dels drets pels quals van lluitar els treballadors occidentals al llarg del segle XX. La “classe financera” —que no té nacionalitat— s'entesta a estendre a favor seu una estructura que acabarà “tercermunditzant” el nostre planeta.I després, què?,m'interrogue.

Sempre és recomanable dormir bé abans d'un periple llarg. De València a Miami calen, si fa no fa, vint-i-quatre hores. Massa temps volant i malvivint al cel i pels aeroports. Tant enguany com l'any passat, València i Madrid m'acomiaden amb una boirina tènue però corrosiva causada per la contaminació.

A Barajas, la companyia aèria American Airlines esdevé el meu primer entrebanc. Som velles conegudes i no em sorprèn. Sempre que puc, l'evite: vull preservar la meua salut mental. Un parell de “servidors” seus elegeixen un grapat de víctimes per a un rigorós control mancat de delicadesa. En sóc una d'elles. “No volem haver de pagar un bitllet de tornada immediata en cas que les autoritats del país li neguen l'entrada”, m'informen. Abans de passar a majors, tafanegen fil per randa el meu passaport i em pregunten per què hi ha tants segells de visites a països islàmics. “Perquè en els darrers anys n'he estat en molts”, responc. “Per què?”, insisteixen.

Millor no deixar constància ací de la meua resposta, que no els agrada gens ni mica. Assabentats que no pense cedir al seu interrogatori, passen a majors i m'escorcollen amb els apèndixs de les seues extremitats superiors tots els racons del cos. No havent-hi trobat res, em deixen finalment marxar. No els esdevé el mateix a altres interrogats. A una cubana resident de fa anys a Sòria que va a Miami per visitar una germana aconsegueixen fer-la plorar. Rebran el mateix tracte clients business class sospitosos de corrupció, estafa, evasió d'impostos i altres galindaines de la banca o les finances?, em pregunte.

El segon entrebanc és el “format” de l'aparell de vol, d'una incomoditat abassegadora. Paciència —faig per asserenar-me—, tens la sort que t'ha tocat corredor i podràs estirar una mica les cames i descansar un dels dos braços. El tercer n'és el menú. Un dels més indigeribles que mai no haja provat al cel. Hi ha, però, un avantatge: el dejú és el millor partenaire del sedentarisme”aerotransportat”. Em prenc una til·la i em submergesc en els braços d'Orfeu entre els roncs del veïnat.

No han estat tot obstacles, però: arribem als Estats Units el vespre del mateix dia que vàrem eixir de casa i, per primer cop des que entre al país per Miami, no tinc cap problema ni a la duana, ni amb la policia ni a causa de l'equipatge. N'isc esperançada cap a la ciutat. Potser la meua estada siga enguany gairebé perfecta, somric.