Cais

Dilluns m'aixeque excitada: hui coneixeré els cais. Amb Ocean Drive és allò que més de gust em venia visitar. Una darrera ullada a l'Atlàntic des de les golfes de l'hotel i davant un desdejuni reparador és una imatge de Miami que restarà benigna en el record.

Em dispose a llogar vehicle; en aquesta ciutat és fàcil, perquè l'atenció al client que paga és prioritària. Damunt un enorme Chrysler automàtic encete camí. Sortosament, m'acostume aviat a cotxe i carretera.

A quinze milles de Miami comencen a brollar cais a dreta i esquerra. Aquestes illes baixes que, des del cel, semblen perles arrelades en la mar, són el resultat de l'acumulació de sorres barrejades amb fragments de corall sobre plataformes coral·lines. N'hi ha vora 1.700 al sud de les costes de Florida i s'estenen 320 quilòmetres fins a KeyWest, darrer cai habitat i ciutat més meridional dels Estats Units, a tan sols 150 quilometres de Cuba, “l'antagonista”. En total, sumen 356 quilòmetres quadrats que s'estenen a una banda i l'altra de l'estret tot separant l'oceà Atlàntic del golf de Mèxic. A començaments de la dècada tenien vora 79.000 habitants, repartits de manera desigual. KeyWest, esplèndida, és la més habitada de totes. En el passat van ser refugi de pescadors, comerciants, buscadors de tresors, pirates i “paries” múltiples.

Encara que el trajecte es pot fer en tres hores i mitja, és gairebé un deure aturar-se de tant en tant en aquesta carretera formada per un munt de ponts que uneixen totes les illes. Les aigües són transparents i els bancs de peixos menudes estrelles d'argent que s'estenen immenses sota el vidre aquàtic.

Tot entrant en unes quantes viles, hom pot constatar que l'urbanisme “sudista” hi ha deixat petja. En les cases predominen els colors pastel d'estil colonial. Però, malgrat un oratge amable, la monotonia lumínica i paisatgística i la calor, fan decaure finalment l'entusiasme. Quina imatge més diferent d'aquella que jo en tenia, basada en una pel·lícula de lladres i serenos protagonitzada per Humphrey Bogart i LaurenBacall!

Arribe vora les quatre de la vesprada a KeyWest. El nom primer d'aquesta illa del comtat de Monroe era CayoHueso —o Cai Os— per a nosaltres. West és una deformació fonètica d'“os”. Sobre una superfície de 13 quilòmetres viuen 25.000 ànimes. Resident il·lustre fou Ernest Hemingway; en una casa enorme de fusta enmig un jardí luxuriant. És una ciutat acollidora i, per tant, destí turístic privilegiat. Les seues cases de fusta són formidables i d'arquitectura també colonial, la majoria de finals del XIX i començaments del XX i amb un passat històric de nomenada. Encara que hi ha una comunitat d'artistes de pes, no he pogut constatar-ho en visitar unes quantes galeries, on hi havia obra mediocre i força cara. El downtown és la barriada antiga millor conservada, amb un munt de construccions de color blanc llet. Els jardins que les volten són, per tropicals, d'arbres i vegetació escandalosament colorístics. Gairebé totes són hotels —bàsicament, inns—, bars, restaurants i botigues. He passejat un parell d'hores pels carrers curulls de gent. Hui celebren el seu dia dels enamorats. Amb el sol encara fora i ja estava la clientela asseguda davant les barres dels bars sentint música country i bevent cervesa. Sobretot als pubs del carrer Duval, potser el més peculiar de tots. Per altra banda, guaitar la posta de sol al moll de MallorySquare és una delícia. La música arriba de totes bandes, “a mans” d'intèrprets de carrer. La majoria d'“oïdors” eren turistes anglosaxons del país. Pocs hispans hi ha per ací; i negres.

He pogut constatar que molt de personal estava sol. Eren sobretot homes; de volumetria immensa. Potser alguns tenien la sort d'estar jubilats, situació no gens comuna per ací, on la gent treballa de sol a sol fins a la fi. Davant una cervesa no massa freda i abstrets en la música, semblava que reflexionaven sobre aquestes “vacances pagades” que són la vida. Jo he preferit rematar les reflexions menjant peix al Blackfin, on s'ofereix i es cuina el millor de la ciutat.