Qui paga, mana

A la Universitat de Florida, les relacions són d'una diplomàcia exquisida. Sobretot dels professors envers els alumnes. I és que qui paga, mana.

D'anècdotes sobre l'avinença dels uns amb els altres, en podria contar un munt. En tot cas, la cortesia s'estén a tots els àmbits de la vida universitària com una taca d'oli sobre una superfície plana i polida. Per exemple, malgrat la distesa situació que es “palpa” a les cafeteries dela Ritz Union, no és en absolut avinent que un professor encete conversa amb un alumne, encara que el conega. Si l'estudiant no ho indica d'alguna forma, preguntar-li com li van els exàmens o si li agrada la carrera que ha elegit, és vist com una intromissió desencertada. De fet, quan un ensenyant és contractat per la universitat, ha d'omplir un munt de qüestionaris —aquest és el país dels qüestionaris per a tot— a fi d'endevinar si el seu “índex comportamental” és l'adient amb la “clientela”. Qualsevol esguard una mica esbiaixat, un gest lleugerament agressiu o alguna expressió malsonant —per ací no agraden en absolut els renecs, per políticament incorrectes— és prou perquè hom parle d'assetjament (harassment, en diuen ells). Si l'índex és intolerable d'acord amb llurs barems, el mestre haurà de realitzar tots els cursos que calga per tal d'aprendre a comportar-se. Per contra, és de justícia indicar que no he conegut alumnat tan correcte i respectuós amb mi com aquest de la Universitat de Florida.

Un altre qüestionari que va córrer com la pólvora per tot el campus es va lliurar quan jo hi era. Demanava sobre la conveniència de dur armes a costura. Feia un parell de setmanes que un alumne psicòtic havia assassinat un grapat de col·legues i alguns professors mentre berenaven sobre l'exuberant herba dels jardins escolars. Els professors optaren massivament pel no. Els deixebles, pel sí. Hi guanyaren els segons. Com paguen, manen.

Per acabar, un col·lega em va contar que no feia massa que un distingit professor africà convidat per la universitat havia mort a mans de la policia. S'allotjava en un edifici d'apartaments on també vivien estudiants. Com que alguns feien tabola de nit i no el deixaven dormir, es va queixar a la policia. Malgrat ésser africà, que no pas afroamericà, no atengueren les seues queixes: era estranger. Cal puntualitzar que ací un afroamericà és considerat descendent d'esclaus, mentre que un africà és ciutadà del continent negre. De fet, el senyor Obama és fill d'africà que estudià als Estats Units i d'americana blanca. Si no, no hauria pogut arribar a president —en part. Però continuem. Tip el professor de tanta gresca, va escridassar els barrilaires, els quals telefonaren la policia i l'acusaren de harassment. Ell va recriminar a la “benemèrita ianqui” la seua injusta actitud i aquesta, pel to de veu emprat, el va considerar un individu perillós, li dispararen i el mataren. Per al meu informador els “agents de l'ordre” no havien sabut distingir entre un afroamericà pobre i un africà distingit. Però sí que tenien clar que els estudiants eren cadells rics i que, a més de pagar per tot, donaven suport monetari força substanciós a la universitat, a la ciutat i a la comarca. I és que “diners de tort fan veritat...”.

Això sí, cap número de la policia no va impedir que un pastor protestant enfollit cremara un Alcorà al campus i que originara un conflicte diplomàtic de tal abast, que el senyor Obama es va veure obligat a demanar disculpes als seus aliats islàmics. Que ells també paguen i, per tant, manen.

Però no tot és tan descoratjador. Els estudiants de català de la Universitat són realment modèlics. El seu grau de coneixement de la nostra llengua és sorprenent. Malgrat un origen ben divers, els uneix la curiositat i l'aplicació que hi posen. Actitud que bé podria imitar algun sector del nostre jovent. Encara que no paguen.