Passejant amb UlyssesBloom

Després de la pluja, l'arc de sant Martí acoloreix el cel, acerat i batut per un vent enèrgic que remou petits núvols albins de rodonesa gairebé infantil.

La casa dels meus amfitrions està entre el baluard afroamericà i el barri dels “fundadors” blancs, DuckPond - l'estany de l'ànec, que en diríem. Un altre planeta, doncs, entre els usuaris del ghetto i les cases senyorívoles i singulars dels segons. Per tot arreu brollen arbres centenaris decadents i plorallosos, de resultes d'un virus que els ha condemnat a una mort definitiva. La gent passeja plàcida per les avingudes entapissades de gespa, cega al destí dels malaltissos cavallers vegetals.

Encara que el racisme no se circumscriu tan sols al sud, ací sembla més evident. Hi ha, però, algun intent “d'equanimitat”, com ara l'International Baccalaureate, programa d'estudis excel·lent que permet als afroamericans brillants en situació desfavorida eixir del pou i arribar a la universitat amb tot pagat.

En el confí de DuckPond s'aixeca una església dirigida per un pastor llatinoamericà. Els parroquians són en la seua majoria immigrants. Enfront, però dins de la demarcació “whasp”, domina la vall una altra església que acull els residents que “tallen la cansalada”. En arribar temps de collita, donen feina als primers.

És una temporada sense afanys per als “il·legals”, perquè la policia n'atura la “cacera”, ja que els amos necessiten collidors. I com els volen nets i emmidonats poden fer ús de banys públics i bugaderies sense por. La incomprensió hi és total: cultural, econòmica, idiomàtica. Així que es limiten a la “comunicació analògica”. Si l'immigrant arriba granat al país, és difícil que aprenga anglès. Quant a l'hisendat, no fa massa per intentar comprendre. Això em recorda que hi ha una altra manera de romandre al país sense ser excessivament destorbat. Si el foraster cau malalt o ha de ser intervingut quirúrgicament, té moltes possibilitats de restar-hi, ja que no el deixaran anar-se'n fins que no pague les factures de l'hospital. I aquestes solen ser elevadíssimes.

Camí del centre de la vila em tope amb una cadena de botigues força popular que ven productes de conreu tradicional: Ward's. El seu propietari, el senyor Ward, dóna jornal a gent gran, dones en l'atur, antics presidiaris i personal considerat de “mala mena” pels “benpensants”. El sou és baix, però el propietari completa xavalla amb un excel·lent i costosíssim segur mèdic.

Al costat mateix, s'obre una llibreria immensa que recorda més un supermercat que no pas un temple de la cultura escrita. Això sí, la quantitat de llibres és gairebé infinita i hom pot consultar llibres que creia impensable trobar-hi. Com, per exemple, l'Ulysses de Joyce. De tant en tant, una veu metàl·lica anuncia als usuaris que estan convidats a cafè si han comprat algun llibre. No massa lluny hi ha una imponent i ben assortida biblioteca pública sovintejada sobretot pels nostres vells coneguts, els homeless de la contrada.Demane al responsable permís per fer unes fotos i me'l concedeix ben pagat. Ell i el guarda de seguretat em comuniquen sottovoce que és una llàstima que la gent sense sostre puga fer ús dels llibres que paga la comunitat amb sostre. El racisme —confirmat, doncs— és, també, econòmic.

Arribe de nit a la plaça de l'Ajuntament, “ocupada” per partidaris del 15M local, agricultors que venen productes ecològics, homeless pegant ja cabotades a causa de l'esgotament i una munió d'adolescents fent cua davant les dues o tres discoteques del districte, ben semblants —discoteques i jovent— als nostres.

Al restaurant, m'esperen amics i coneguts. Paregut també als nostres. A la fi, concloc, resulta que poques diferències —per a bé i per a mal— he trobat entre una banda i l'altra de l'Atlàntic.