Resplendor i fosca a Sicília (i II)

Vaig arribar a Palerm per primer cop des de l'aire una nit de primavera freda i fosca. Em rebia des de la desconeixença que traspua el somni quan és profund. Perquè, desperta, és, sempre, una altra història. I, dins la història, hi ha les catacumbes del convent dels caputxins.

L'endemà, les ombres que congriava la boira no em permeteren d'endevinar la ciutat. No m'hi vaig capficar, però: Siracusa, Messina, Taormina, Erice… estaven esperant-me. Precursores totes de l'apoteosi operística que Palerm clouria al final del viatge.

Hi vaig entrar de nou una desena de dies més tard amb tren. Cansada de corbes, pluja i un cel invariablement cobert. Amb tot, perfilava una claredat tan fina que protegia de l'escàndol visual que oposaven el marbre i l'or de palaus i esglésies als maragda i als turquesa de muntanyes i ribes. Conduir el darrer tram per l'autopista que enllaça Messina amb Palerm —construïda per la màfia a cop de talonari i pistola— tot plovent a bots i barrals va ser una odissea digna de millor final. Alleugerida, vaig deixar a l'aeroport el vehicle llogat.

Visitar Palerm és llegir en veu alta la novel.la familiar d'un combat entre cultures que, a la fi, s'han descobert germanes. L'erudit ens revela que la mort d'Abel a mans de Caín no fou resultat de l'enveja, sinó del sadollament que l'agricultor —Caín— va sentir davant l'abús del ramader —Abel. Palerm és el darrer camp de batalla d'aquestes cultures irreductibles. Filles de la mateixa sang, nascuda a Grècia i esdevinguda màfia. Maridades totes amb una Església àvida de carn per al sacrifici. I els capítols més extravagants estan escrits sobre una arquitectura barroca passejada nit rere nit per un exèrcit de gossos rodamons farts, com els seus ciutadans, d'haver viscut tant.

Encara estava Itàlia de campanya política i m'hi vaig trobar el primer vespre un míting de la coalició d'esquerres a les portes del palau de l'òpera: uns pocs oïdors voltats de molts policies. Palerm podria dur-me molts més fulls dels que ací puc encabir. Així que, tal com he avançat més amunt, baixaré de dret a les catacumbes. Era el meu darrer dia a l'illa. El sol, finalment, va fer acte de presència. S'anunciava una bella giornata. Després d'empassar-me un desdejuni d'aromes i sabors fefaentment meridionals al pati del meu albergo, hi vaig encetar el darrer vagareig. I, com sempre que, embadalida, aixeque ulls vers façanes deixades anar —afortunadament— per la mà depravada dels restauradors actuals, m'hi vaig perdre una parell de vegades.

A migdia, les passes s'aturaren davant el convent dels caputxins. A peu de taquilla continuava sent primavera. Al final d'uns esglaons, vaig engegar itinerari per un hivern perpetu de gàrgoles subterrànies, sota volves que aixoplugaven desenes del que semblaven maniquins embalsamats, transsumpte momificat de l'aristocràcia i l'alta burgesia palermitanes. Vestien d'arna pantalons, faldilles, bruses, randes, armilles i hàbits. El temps havia maquillat d'ivori les calaveres. De gris, els ossos que encara restaven visibles. El meu nas començà a ensumar l'aroma de la pols; les mans, la fredor del buit; l'oïda, les rialles del silenci: el seu i el meu. De sobte, un epitafi damunt el pit d'un frare emmidonat de mort em crida: «Com tu ets jo vaig ser, com jo sóc tu seràs».

—Fill de puta— vaig pensar.

En l'endemig, un regust a cendra se'm va embeure la llengua i l'espresso del desdejuni se me'n va anar en orris. Sense adonar-me'n, se'm van tirar a sobre, m'assatjaren la pell, em van rendir la carn. Encetaren un combat a mort contra la meua vida; vaig encetar jo un combat a vida contra la seua mort. O ells o jo. Era qüestió de voluntat que algú traspassés el vel. Si ells, d'ells definitivament seria jo. I cap llegenda de bruixes, deesses o esperits de l'aire mai no recolliria que vaig aconseguir que l'infern, després de la batalla, em desallotgés de nou. Definitivament. Fet i fet, una altra crònica de cadàvers. Potser el camí més higiènic de malmetre el patiment.