Una mort, una deu

De la mort se'n pot extreure vida. L'escriptor Biel Mesquida opina que el món literari de Llorenç Vilallonga neix a Mort de dama, tot i que molts crítics afirmin que és Bearn la font sobre la qual es construeix l'univers creatiu de Vilallonga. Mesquida va pronunciar una conferència dijous al vespre a la sala d'actes del cercle dels serveis funeraris de Barcelona (SFB). Mort de dama és una novel·la escrita de manera pamfletària quan els Vilallonga es van quedar sense una teòrica herència d'una tieta llunyana seva, Rosa Ribera. La peça va resultar un escàndol per a un col·lectiu d'intel·lectuals nacionalistes de Palma que s'hi van sentir identificats. També es feria la classe més liberal i els aristòcrates, però aquests –menys llegidors, probablement– no es van enfurismar tant. Vilallonga tornaria a revisar el text per a l'edició de les seves obres completes, l'any 1965. Va ser llavors que l'obra va arribar amb tota la seva intenció al Principat. De seguida se'n van fer versions. Ricard Salvat, el 1970, amb adaptació de Biel Moll (tots dos desapareguts recentment). Pere Noguera en va fer una revisió l'any 1980 i, posteriorment, el 1998. Ara fa unes setmanes que Rafael Duran n'ha fet l'última proposta. Segons sembla, la més estripada, que posa al descobert les migradeses d'una societat hipòcrita. Per sorpresa del director, els polítics de les Illes, sobretot si tenen una tendència conservadora, han copiat les maneres d'actuar d'aquella aristocràcia en decadència que revelava Vilallonga ja en els anys 20 del segle passat.

Biel Mesquida es veuria amb cor de fer-ne una altra revisió. Des que als 17 anys va llegir per primer cop aquest clàssic de la literatura catalana, calcula que l'ha visitat una vintena de vegades. I sempre hi troba noves lectures. Discrepa subtilment d'Aina Cohen (una poetessa xuetona que no pot ser més que la musa del vers rural i que no li deixen trencar les rimes previsibles i d'un costumisme tronat per escopir les seves veritables tensions) vista en la darrera versió. Per l'escriptor, la lectura diferent d'aquest personatge (com podrien ser-ne d'altres) demostra que el gruix dels personatges escrits per Vilallonga no són els titelles, tal com algú va blasmar en la primera edició de la novel·la.

L'actual posada en escena de Mort de dama ha tingut un notable èxit a la sala petita del TNC. No res que superés l'expectativa. La por de l'equip de dramatúrgia (el mateix Duran i Marc Rosich) era veure com es rebria la proposta menys amable al Principal de Palma, l'altre coproductor del muntatge. Efectivament, Mort de dama ha estat un bon cop d'estómac al teatre balear. Van omplir durant les dues setmanes que s'hi van estar i, a part de la tensió de la primera mitja hora de l'estrena, les fuetades a una societat aristocràtica que s'acaba van tenir una complicitat que sembla que han perdonat les punxades doloroses a una manera de viure. Duran va estar molt content de veure que els diaris de l'illa no paraven de publicar articles, més enllà de les convencionals crítiques, en què parlaven del muntatge: la representació ha estat un fet cultural singular.

La tempesta vital que desemmascara personatges com aquella Obdúlia Moncada, la rica aristocràtica que es deixa enamorar pels familiars i amics que li volen ser hereus. Mesquida la qualifica «d'obsessa, malalta, virulenta, esperpèntica, indisciplinada, avara, risible» i encara un grapat d'adjectius més. Per Mesquida i Duran, amb l'assentiment dels assistents a la conferència del Cercle SFB, tant la societat de Palma com la catalana es deixa dominar encara per unes cotilles hipòcrites. Vilallonga, amb la novel·la, així com la producció teatral que ara prepara una gira pel Principat, aconsegueix desassossegar aquells gats de la primera descripció de la novel·la que, com els canonges, se senten ben arraulits a l'ombra del barri de la catedral de Palma enmig d'un ambient silenciós, ordenat i sense excessos (si més no, muralles endins).