D’entrada, de tu no

Fa poc vaig anar a un centre mèdic per a una revisió. A l’entrada em va rebre una noia molt jove que des del primer moment, em va tractar de tu. “Tu, Ramon” cap aquí, “perquè tu” cap allà... fins que li vaig preguntar: “Perdoni. Vostè i jo ens coneixem d’alguna cosa?”. La resposta negativa em va donar peu a preguntar-li per què em tutejava quan jo era una persona més gran, no ens havíem vist mai i òbviament la tractava a ella de vostè. Amb la cara d’astorament que hi va posar en vaig tenir prou per veure que era la primera vegada que es trobava en un tràngol com aquell.

Cendra sobre el cap, penitència perpètua i penediment sincer si em vaig passar d’estirat, arrogant i perepunyetes. Ho accepto amb humilitat franciscana, però es que porto fatal aquesta pràctica cada cop més comuna de fer servir el tu en qualsevol àmbit de les relacions socials, especialment si l’altre interlocutor no t’ho demana explícitament o és una persona gran. Et diuen de tu els anuncis de la televisió o pel carrer quan et volen vendre alguna cosa. L’alumne tuteja el professor, el metge al pacient, el periodista al polític, l’hostessa al viatger... Gent que no s’han vist mai ni han intercanviat un mot, es diuen de tu com si fossin amics de tota la vida. Tinc la sensació que aquest fenomen és molt propi perquè en altres països del nostre entorn, com França, la Gran Bretanya o fins i tot els Estats Units, són molt més curosos en l’ús del llenguatge a l’hora d’establir relacions socials. Segurament tenen raó els que atribueixen a professors moderns i a camarades revolucionaris dels aperturistes 70 i 80 l’encert d’haver trencat els arnats usos de la societat franquista i incorporat un codi relacional molt més igualitari. Però d’això fa molt temps, el suficient per adonar-nos que el respecte i l’educació no són contradictoris amb la llibertat i l’empatia.

Ja sé que defensar el vostè fins i tot de forma selectiva no es guai ni modern ni progre, però sense caure en els extremismes de l’exprimer ministre francès Édouard Balladur, conegut per no tutejar ni la seva dona, o el d’alguns països que avantposen el grau acadèmic al nom, a mi això del tuteig de perdigonada sempre m’ha semblat un camí adobat per a la relliscada i el ridícul social.