En Quel de la Casota de Sant Miquel
Sí, ha mort el meu germà Miquel als 86 anys, i amb ell voldria retre record i homenatge al final de tota una generació de pagesos, que els trobaríem a cada un dels pobles de Catalunya, una generació que per a ells cada camp tenia el seu nom, el Clot del Marçol, el Camp de can Brugada... i tenien nom els boscos, el Pla gran, la Marginera... i es cridava pel seu nom els caps de bestiar, el Colom, el Vermell, la Grisa... i també es rebatejava el nom de les persones, com en el teu cas, en Quel de la Casota. Sí, una generació de pagesos que havien llaurat amb l’arada romana, segat el blat a mà, i que batien a l’era amb bous o eugues i donaven eternes voltes en els empedrats de les eres fins que les espigues no havien deixat caure fins a l’últim gra de blat. Una sacrificada generació que a ple estiu es llevaven abans no sortís el sol i acabaven amb la llum de les primeres estrelles, i en els seus rostres, mai deixava de rajar-hi la suor.
Un record de tristor d’ell he guardat sempre, i és que encara el veig essent jo un nen a l’hora de l’esbarjo, en el col·legi de Sant Miquel de Campmajor, en el dia que ell marxava a fer el servei militar. Era un dimecres de primers de febrer, feia molt fred, i venia a peu per la carretera de Falgons, amb una maleta de fusta que li havia fet en Pepet fuster, per arribar al trencant de la Fleca, a esperar el cotxe de la Teisa que venia del mercat de Banyoles i pujar-hi per emprendre el llarg camí fins a l’Àfrica... Recordo jo el llegir i contestar les seves cartes, on explicava les hores d’espera a València, a Alcázar de San Juan, patint molt de fred, en aquells trens “borregueros de fusta”, després va travessar l’estret de Gibraltar, amb el vaixell La Virgen de África, i noms que jo no havia senti mai, Tetuan, Larache, Alcazarquivir...
Ell ha sigut un dels germans al qual he estat més proper, en ésser jo el petit i ell el germà gran i l’hereu, encara que no hi havia res per heretar, en tot cas l’herència de la responsabilitat que a la casa pairal no faltes mai res, i així va ser... i tu, a part del meu pare, em vas premiar deixant-me marxar l’any 1963 cap a Barcelona, a emprendre el meu camí de pintor... i tu amb els anys t’emocionaves veient els meus èxits artístics.
Gràcies, estimat germà Miquel, per tot el que ens has donat, ja que tu has estat el cap visible i referent d’aquesta família de nou germans. I ara, amb la teva mort, tots estem més orfes que mai, a part d’en Flacià i en Joan, als quals ara també fas companyia en els camins de l’eternitat.