Adeu a una gran persona i gran tapisser

Seguint dins la Setmana de Passió sembla que enguany no tenim treva i la pèrdua d’amics ens continua sacsejant els sentiments de ple a ple. Ahir a la tarda em va trucar la Rosa, una bona amiga, per comunicar-me que en Pere Gómez Soler, tapisser del carrer del Carme, ens havia deixat. Tenia 65 anys i en els moments actuals, en què l’esperança de vida s’ha allargat, podem dir que ens ha dit adeu en la flor de la joventut.

El senyor Pere Gómez, el seu pare, va començar l’any 1950 a l’antic pont de Lorenzana, que per la part de la Rutlla hi havia una font i que també era conegut com el pont dels Carros. Més endavant va obrir botiga i taller a la cantonada del carrer del Carme, després de l’estanc d’en Teixidor. Ha estat una empresa de gran renom pel seu bon tracte i professionalitat.

Ell és la segona generació de Pere Gómez i en queda la tercera, que és el seu fill, que segueix el negoci amb la mateixa estimació, i que li ha donat dos nets, una nena i un nen que també és un Pere Gómez, i que si segueix la tradició serà la quarta generació.

Al senyor Pere, el vaig conèixer perquè el seu fill va portar un dels capgrossos quan els vàrem recuperar; llavors era un vailet. Després ja hi vaig tenir més contacte en fer-li uns encàrrecs, treballant amb el seu pare. Jo li deia que podia estar ben content perquè s’assemblava a ell en el bon tracte i amabilitat envers els clients. Ho havia ben heretat i, avui en dia, és d’agrair trobar algú que et faci la feina ben feta i et tracti bé.

Avui, dissabte de Glòria, li diran adeu a la parròquia de Sant Josep, a les nou del matí, i tinc la seguretat que amics veïns i tapissers es trobaran per fer costat a la seva esposa i al seu fill i nets, en aquests moments tan especials de dir adeu a una persona estimada.

Pere, quan arribi a dalt, on deu tenir el cel assegurat, hi trobarà la pau i felicitat que es mereix per tant de temps de sofriment, perquè no hi ha cosa més injusta que veure patir la gent que estimes.

S’hi trobarà en Raimon, que fa poc l’ha precedit. Qui ho havia de dir, que quasi marxen junts aquell dia en què vostè va arribar primer que ell a l’hospital, amb un servei més que especial que mai oblidaré, i jo encara continuo dient al seu fill que estic en deute amb vostè i ja ho veu, ha marxat i encara no ho hem arreglat. Pot estar ben tranquil, que aquí deixa un gran descendent... amb el suport de seva mare.

Descansi en pau.