Recordant Lluís Palahí Xargay

Fa temps que vaig fora d’hora. Són les 7 i acabo de mirar el diari. Com sempre, una sacsejada: un amic ens ha deixat. Com he dit moltes vegades sento tots els traspassos amb escreix, encara estic tocada per l’Anna Maria, tenia 58 anys. I avui el senyor Palahí, que en tenia 92. La seva amistat va venir per fer-me una carta en aquest diari i fer-me saber que als anys cinquanta venia a Girona per feina i era client de casa per l’amabilitat dels nostres pares i bon servei.

Feia temps que em seguia els escrits, li va fer il·lusió felicitar-me amb una entranyable carta que em va emocionar. D’això fa més de sis anys i no em fallen els enviaments, poemes fets de quan tenia 14 anys i més nits de Sant Feliu i precioses postals dedicades a mi i al Raimon, sants i Nadal. El sant passat va perdre la meva adreça i em va arribar amb retard. Davant meu tinc la postal. L’any 2012 em va escriure una preciosa carta per agrair-me coses que li vaig enviar, al final de la qual es va acomiadar amb aquestes paraules: “Et prego facis una abraçada al teu germà, amb qui segur que manteniu tots dos una perfecta germanor de pedra picada. Accepta la meva salutació més afectuosa d’un guixolenc de 87 anys. Adeu.”

Avui li diran adeu a les 10 del matí a l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols, on ben segur s’aplegaran un munt de guixolencs que molt l’havien d’estimar i faran costat a la seva esposa i els seus dos fills.

Senyor Palahí, he reproduït trossets de cartes i títols de poemes. Sàpiga que el que em va enviar ho guardo amb gran estima. Ens va escriure coses molt maques de casa i els nostres pares, i sembla mentida que amb una carta que em va dedicar al diari es pogués formar una amistat tan gran.

Quan arribi a dalt segur que el Raimon el vindrà a esperar i es podran conèixer i abraçar. Li doni un petó de part meva. Qui havia de dir que quasi marxarien plegats.

Descansi en pau.