Recordant Narcís Subirà París
Un gran fill, gran espòs, gran pare, avi, taxista, amic i manaia
Fa dies que no escric per problemes de salut, però m’he assabentat que el Dimarts Sant, en Narcís, un gran manaia, després de dies de lluita i patiment, havia dit adeu a la vida. Un Dimarts Sant, dia dels assajos dels manaies.
Feia temps que no sortia però pel 50è aniversari dels manaies, el seu fill, en Jordi, amb 10 anys i la seva filla, la Marta, amb 6, van ser uns dels 50 nens que vaig portar a la processó com si fossin espelmes vivents.
A en Narcís li agradava cantar. De jove ho havia fet amb la Polifònica i ahir ho comentàvem amb la Rosa, vídua, i mare de manaies, que havia cantat amb ell.
Es va retirar fent de taxista. Era agradable agafar un taxi i que et portés un manaia. Ell era molt estimat, la família ho era tot. La Miquela, la seva mare, gaudia de mare, i adorava la Carme, la seva esposa, i també els seus fills. En el cercle de Girona era molt estimat.
Quines ironies de la vida, jo ingressada a l’hospital en plena Setmana Santa i a ell li varen dir adeu en ple Dijous Sant a la parròquia del Mercadal, on tinc la seguretat que no hi varen faltar amics per estar al costat de la família en un moment tan especial.
Narcís, recordo el dia que volies una foto de manaia; avui te n’he posat una de la sortida extra que vàreu fer a Albi. Té molts anys, però es veu l’esperit manaia.
Segur que quan vares arribar a aquest lloc que et mereixies hi havia un munt de manaies que t’han precedit i qui sap si algun pifre va tocar la marxa d’honors.
Descansa en pau, amic. Mai t’oblidaré.
*Primera dona pendonista de la Confraria de Jesús Crucificat (Manaies de Girona).