Florencio Rodríguez Collado

Hem acomiadat un meravellós home, pare, avi i marit, entregat als altres de manera incondicional, que va viure per la seva família fins als seus últims dies. Vinculat a Girona des de molt jove, ciutat a la qual va servir des de la Policia Municipal, on va ocupar el càrrec de sergent.

Florencio Rodríguez, l’avi Florenci, com nosaltres l’anomenàvem, va néixer un 7 de novembre de fa 87 anys i era el més petit de set germans. Només amb vuit anys ja corria pels turons de Valdecabras (Conca), prop de la Ciudad Encantada, com a cabrer oficial del poble. Era feliç amb el seu ramat i encara recordava, amb tota nitidesa, la floració púrpura de l’espígol i la seva fragància. Va sortir del poble per viure amb un dels seus germans, a Conca, on va fer de segon pare dels seus nebots. I més tard la inquietud el va fer canviar d’aires i es va traslladar amb la seva germana Mercedes a Riells, l’Escala, on va tornar a exercir de segon pare de les seves nebodes. Allà va conèixer l’amor de la seva vida, una noia d’ulls verds, la Paquita López, amb qui va formar una família i van tenir dues filles felices, la Maria Àngels i la Marta. Van ser uns pares entregats i sacrificats amb el seu treball.

Florencio era un home de fermes conviccions, respectuós i agraït, que sempre tenia un bon consell i un somriure amable. Fins al final va voler tenir una vida ordenada perquè no faltés res a ningú. Era feliç quan parlàvem de Girona, els seus carrers, els seus costums... La seva excepcional memòria feia que se li il·luminés la cara detallant noms de coneguts, dels seus oficis, d’on vivien, en quin carrer, a quin número... Una persona estimada per la seva família, que l’adorava, i pels seus amics i companys. Va estudiar i es va esforçar en la seva feina fins a obtenir la graduació de sergent de la policia local. Ens atreviríem a dir que tot aquell que el va conèixer no en podrà dir res negatiu; bé, potser algú a qui multés, però segurament seria una sanció merescuda. A Girona algunes dones l’anomenaven “el guapo”, cosa que no agradava a l’àvia, i els seus companys li havien posat el sobrenom el Sant i així ho van fer constar el dia de la seva jubilació, a la gorra que li van regalar amb aquesta inscripció. La seva jubilació va coincidir amb l’arribada dels seus nets, la seva gran debilitat, als quals va dedicar el seu temps i el seu amor.

Ahir, dimarts, dia 11, el vam acomiadar al tanatori de Salt, ciutat on vivia.