Necrològiques

COMUNICACIÓ

Josep Maria Huertas, el periodisme de carrer

El barceloní va saltar a la fama després que un tribunal franquista l’enviés a la presó per una crònica

Un dels periodistes i intel·lectuals de referència del tardofranquisme i la Transició, Josep Maria Huertas Claveria (Barcelona, 1939), va morir avui just fa 17 anys, quan en tenia 67. Des del 2002 fins al 2007, poc abans de morir, va ser un col·laborador habitual de l’Avui, on feia articles d’opinió en què mostrava el seu enorme coneixement adquirit de l’ofici durant dècades en mitjans com El Correo Catalán, La Vanguardia, El Periódico o el Diari de Barcelona. Va ser degà del Col·legi de Periodistes els anys 2006 i 2005 i va impulsar el Grup Democràtic de Periodistes, entitat clandestina que treballava per la llibertat de premsa durant el franquisme. Va rebre el Premi Nacional de Periodisme el 1990, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (1998) o l’Ofici de periodista (2005).

El seu atreviment el va portar a la Model el juliol del 1975, quan encara tots els aparells del franquisme funcionaven a tota màquina. La condemna va ser de dos anys de presó per injúries a l’exèrcit per la publicació d’una informació titulada “Vida erótica subterránea” al diari Tele/eXpres, un reportatge que posava de manifest el gran nombre de cases de barrets i bordells de Barcelona regentats per vídues de militars.

Les conseqüències d’aquella decisió no es van fer esperar. Es va convocar la primera vaga de premsa des del final de la guerra. La protesta va tenir un seguiment massiu i els únics diaris que van sortir l’endemà van ser La Vanguardia i els dos pertanyents al règim: Solidaridad Nacional i La Prensa.

La seva situació es va agreujar quan se’l va relacionar amb un etarra. Tot i això, només va passar vuit mesos i vint dies a la presó. Va ser posat en llibertat el 13 d’abril del 1976, en part gràcies a la mort de Franco el novembre de l’any anterior. Aquell episodi, conegut com el cas Huertas, va fer d’ell un símbol de la llibertat d’expressió i un referent de la lluita antifranquista.

El 2017 la Generalitat va aconseguir certificar l’anul·lació d’aquell judici, dut a terme per un tribunal considerat il·legal. El conseller de justícia, Carles Mundó, va lliurar a la seva vídua, Araceli Aiguaviva, el document que ho acreditava. Huerta no era només un periodista, sinó també assagista, historiador i un gran coneixedor de Barcelona. Segurament pel seu pòsit antifranquista va ser sempre crític amb el poder i un gran seguidor de l’actualitat social de la capital catalana. Es va fer ressò de queixes dels veïns, de la pèrdua de la identitat i va denunciar l’incivisme creixent. Fins i tot va ser crític amb el projecte olímpic.

Abans que es posés de moda, va reivindicar a la ciutat els teatres i els cinemes de tota la vida, que tancaven no per fer-hi multisales sinó edificis de pisos que enriquien els grans constructors, la majoria prou coneguts. També va investigar i denunciar casos crítics que posaven en entredit els serveis públics a Catalunya, sobretot l’ensenyament i la sanitat.

Va ser un gran admirador de Manuel Vázquez Montalbán i professionals del periodisme fa anys que el reivindiquen, tot i que la seva memòria vagi caient en l’oblit. La Facultat de Comunicació de la Blanquerna, on va exercir de professor, va publicar el 2009 Lliçons de periodisme de Josep Maria Huertas, un text bàsic per a estudiants de periodisme i docents.

Es va llicenciar el 1966 a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid però tota la seva trajectòria la va dur a terme a Catalunya després que Manuel Ibáñez Escofet el fitxés per al Correo Catalán.Es va especialitzar en les cròniques de proximitat, a peu de carrer, sense estalviar crítiques als més poderosos. El van acomiadar, per escrits crítics, de Destino i d’Oriflama.

Tot i que quan va sortir de la presó molts periodistes el van anar a aclamar a la Model, posteriorment va viure els seus anys més difícils. No va trobar feina i els mitjans temien la seva aura de revolucionari, contestatari i incòmode per al poder, encara que fos el democràtic. Finalment es va establir a El Periódico fent el que més li agradava, cròniques locals. Entremig va ser tres anys subdirector del Diari de Barcelona, però aquell experiment no va acabar bé per a gairebé ningú dels implicats.

El col·legi de periodistes ha recordat sovint la seva figura i també hi ha un premi de premsa escrita que porta el seu nom. Entre els seus llibres, molts d’investigació, destaquen Chicos de la gran ciudad, El noi del sucre, 200 anys de premsa diària a Catalunya, Tots els barris de Barcelona, La construcció d’una ciutat, Cada taula, un Vietnam o Les tres vides de Destino.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.