“Si tu tens la pilota...”

En la recomanable sèrie Ted Lasso, sobre un descol·locat entrenador de futbol americà que acaba dirigint un equip a la Premier, sempre plana la figura de Pep (Guardiola) com un semidéu del futbol modern. En la tercera temporada, en un episodi que posa la “gallina de piel”, es fa un homenatge definitiu al millor futbol que s’ha vist mai sobre el planeta.

La història comença amb aquell Ajax de Cruyff dels setanta, els inventors del futbol total. Per una conjunció astral gairebé miraculosa, aquell jugador enviat pels déus com a nou messies de la pilota aterra a Barcelona, encara en plena dictadura, com el salvador d’un club tant o més rebel que ell. Cruyff corrobora sobre la gespa allò que ja sabien tots, que era un superdotat. Però aquella lliga de fa gairebé 50 anys només va ser l’inici, com dirien a Casablanca, d’una llarga amistat.

L’era com a jugador va ser el nostre Antic Testament. El Nou, o sigui la revelació definitiva del neerlandès com un ésser del més enllà, va començar amb una successió de fets encara més sorprenents que la que havia permès el seu fitxatge com a jugador. El motí de l’Hesperia va ser el punt de no retorn d’una crisi interminable que havia començat després de la infausta derrota en la final europea de Sevilla.

Núñez va témer per primer cop perdre unes eleccions i el seu impuls de fitxar Clemente –que havia recomanat un grapat de fitxatges–va passar a millor vida. Precisament ell, un conservador resultadista amb ànima de tribuneru, va veure la llum: Cruyff. I heus aquí quan l’Antic Testament i el Nou es van donar la mà cap a l’obra divina que vindria després.

Quan Luis Milla va preferir les 30 monedes de plata del Madrid i va trair l’home que l’havia fet internacional, la intuïció de Cruyff el va portar a la seva gran jugada mestra. “Hi ha algun jugador del planter que pugui remenar bé la pilota al mig del camp?”, va preguntar a Carles Rexach. Van anar a veure Guardiola al Mini i l’entrenador va pressentir alguna cosa.

No va ser un amor a primera vista, però a la llarga el descobriment va donar peu al Dream Team que aixecaria finalment la primera copa d’Europa a Wembley. Eren els dies que Núñez apareixia plorant a TV3. Ni ell mateix s’explicava com anant contra totes les seves conviccions més profundes el club era, ara sí, el més respectat del món. El president era el primer que es posava les mans al cap pels plantejaments inaudits del seu entrenador, aquella idea que és millor guanyar per 4-3 que per 1-0. No ho deia mai directament. Ho filtrava al seu bon amic José María García, que no parava de criticar l’estratègia defensiva del Barça mentre Domènech Balmanya, al seu costat, anava dient allò de “¡Completamente de acuerdo, José María!”.

Guardiola va aixecar la seva església futbolística sobre la pedra que li havia mostrat Cruyff. I heus aquí, a través d’aquesta fina línia que va sorgir als carrers d’Amsterdam, com es va forjar el millor equip de la història, amb Messi, Xavi, Iniesta i companyia, que ara conserva la seva millor versió al Manchester City, governat per una colla de cruyffistes insubornables.

Per això, certament, el Barça s’ha convertit en la gran universitat teològica i futbolística del món, tal volta l’única. Si Armand Carabén no hagués convençut un jugador que havia guanyat ja tres Pilotes d’Or perquè mirés de ressuscitar aquell Barça del 1974, que estava més fotut que Llàtzer, què seria de nosaltres? Després, és clar, van arribar els pans i els peixos (0-5 al Bernabéu), el diumenge de Rams i tot el que vulgueu. Arran d’això que en diem ADN del Barça, que és com el nostre sant grial, estem tot el dia discutint sobre el joc, les causes, les conseqüències i el més enllà, com fan en els temples del judaisme sobre la Torà. La realitat és que ens hem complicat excessivament l’existència, en contra del seu llegat i dels seus ensenyaments. “Si tu tens la pilota, l’altre no la té.” És un aforisme d’una lògica matemàtica aclaparadora. Amb tot, recordo una trobada amb el Tata Martino, quan ja era entrenador del Barça, que en feia befa. Així li va anar.

Ja s’ha dit prou que en els temps de vaques grasses el primer impuls que tenim, com el que va tenir Núñez amb Clemente, és un règim disciplinari fort, jugadors veterans i guanyar a qualsevol preu. Doncs el mestre, amb tots els seus errors, no només ens va ensenyar el camí, sinó que els fets tossudament històrics li donen la raó: les copes d’Europa s’han guanyat sempre amb equips concebuts amb la seva pròpia estratègia. I tampoc cal que recordem que en el mundial del 1974 tots els aficionats recorden la Taronja Mecànica i poc el joc dels campions. Cruyff no va guanyar el mundial, però dels que sí que van aixecar aquella copa –Beckenbauer inclòs– cap va acabar canviant el futbol de dalt a baix. Segur que des del seu Olimp cada vegada que veu els jugadors de l’Atlético de Simeone treure la pilota des del seu camp amb els peus a un o dos tocs, se li deu escapar un somriure. No és cap fill de déu però s’hi assemblava.

Dit tot això, el nostre messies ens va deixar tal dia com avui el 2016. Per això aquest petit homenatge.