El guàrdia civil que cantava havaneres

Sóc a Madrid i m'acaben d'anunciar la mort d'un bon amic. En José Luis, el sergent de Guàrdia Civil “de tota la vida”, avui sotstinent.

Li agradaven les Havaneres i quan amb els seus companys cantaven El meu avi en arribar el “visca Catalunya!” i “visca el català!”, com aquell qui no vol, apujava la veu. Era un crit personal. Ell s'estimava la gent de Catalunya. Era un home animós, i sempre em va demostrar gran estima. En els quatre anys de desert polític sempre que em veia, sempre, m'animava a superar l'entrebanc, no pas polític, clar, sinó personal. Ell ho entenia així.

Fa uns anys, com a alcalde de Roses, em varen imposar la medalla del mèrit militar a Barcelona. A la cerimònia em va acompanyar, amb tres altres bons amics, tots tres militars d'alta graduació. Ell hi va lluir amb el seu uniforme i tots vàrem recordar el meu pare, també militar.

Quan arriba la mort poc hi podem fer. Els éssers estimats se'n van i ens quedem amb el seu record, per les bondats rebudes, per les bones estones compartides i per les mostres d'afecte i generositat també rebudes. El millor tribut a ells és repartir el que ens han donat, augmentat a tots els que ens envolten, família, amics, companys i a tothom.

Al cel sigui.