Mario Font

Acabem de perdre una bona persona, un bon amic i un rosinc exemplar, en Mario Font. L'Asunción i els seus fills i els néts i tota la família el trobaran a faltar. Els seus companys de navegació també el trobarem a faltar, i molt. Un cop de mar, malaurat, se'ns ha endut el patró i ens ha desballestat el vaixell. Un vaixell, però, que aguantarà. Les quadernes i els taulons estan forjats en l'amistat. I el record de les hores calmes dins la mar ajudaran la tripulació a afrontar l'absència de l'amic.

Diuen que qui té un amic té un tresor. Amb en Mario, n'acabem de perdre un de valuosíssim. Si els amics ho són perquè et fan gaudir de les seves virtuts, en Mario les tenia totes. Mai ningú li va sentir cap reprovació, mai cap queixa. La seva generositat ha estat excepcional, sempre el primer de moure's per ajudar.

Amb en Mario vàrem posar les bases perquè el Grup d'Esports Nàutics es fes tan gran. Estimava el mar i frisava perquè el jovent de Roses en gaudís. Aquest afany el va portar a fer-nos descobrir els ports i les cales de la mar civilitzada, de Roses fins a les Illes, i de Roses fins a Sardenya i Còrsega, recalant a les Calanques. El colofó de tots els viatges va ser sempre el mateix: “No sé pas per què sortim de l'Empordà si enlloc hi ha res més bonic que el cap de Norfeu.” El mar també li va ser excusa per passar l'estona, xerrar i riure, conrear l'amistat.

Escric aquestes ratlles des de la tristor i també des de l'esperança. Els que coneixem la família Font Llach sabem que tots ells han après del pare i sabran navegar, units, seguint l'estel que en Mario els deixa, a la popa del seu Ítaca íntim, el que s'emporta per sempre...

Al cel sigui.