Amic Mario

A l'església de Santa Maria de Roses, plena de gom a gom, hi hem acomiadat l'amic Mario. Durant la celebració eucarística, mentre el celebrant anava glossant i explicant la Paraula i el Cant espiritual d'en Maragall, la cantant ens portava en una joiosa pena, la melodia de les ones d'Ítaca ens agombolava, hi planaven molts moments en què el silenci parlava amb llàgrimes contingudes d'emoció als rostres fortament compungits dels seus íntims: esposa, Assumpció; fills, néts, parents, amics... Comiat com un poema que canta la vida amb la joia, amb la pena... però que explicita una vida viscuda en plenitud, com ha demostrat en Mario, i una vida que té, com creiem els cristians, la seva continuïtat en l'avui de Déu.

Vaig conèixer en Mario ara ha fet cinquanta-cinc anys, en la seva estimada Banyoles, quan tot just era un noiet que despertava a la vida, ple d'il·lusions i projectes de futur, mentre passejava pel baixant de la plaça, els desmais, la Puda, que tantes rialles i sospirs guarden d'aquells jovenets d'aquells anys obscurs i grisos, i no obstant això, feliços... El vaig retrobar, ahir va fer trenta-nou anys, quan feia just tres dies que havia desembarcat a l'estimada vila de Roses, en ple bullici de turistes d'estiu. I ell, ja un espòs i pare jove, ens va obrir el cor i les portes del Monterrey amb la seva gran empatia i constant generositat, generositat i amistat que va continuar creixent durant el temps que vàrem sojornar a Roses. Compartírem estades a Istanbul, Jerusalem, Catània, Malta, Berlín, Sant Tomàs... sempre sense fer fressa i actuant en positiu. I els teus amics de Banyoles i de Roses? I el teu vaixell estimat? I aquest nostre mar blau de badia oberta d'Empordà i tramuntana?

Estimada Assumpció, fills, néts i parents: ell, espòs fidel, pare responsable i avi feliç, tal com heu dit avui, ha viscut estimant-vos, estimant la vida, la natura, el mar... Que el seu record constant us ajudi a gaudir de la vida, que, a pesar dels pesars, pot ser sempre una festa, si ens estimem. Amics de la ciutat de l'estany i de Roses i treballadors competents del Monterrey, navegants ardits d'Ítaques de llums clares del nostre mar blau: que el record de la seva amistat us sigui un estímul per navegar pel mar, no sempre calmós, de la vida.

Quan jo era jove vaig llegir un llibre titulat Tres monjos rebels i en un dels passatges, davant la mort sentida d'un germà, es troben dos monjos passejant pel claustre i un comenta a l'altre: “Què, germà, pensant en la mort?” I l'altre li respon: “No, amic, pensant en la vida, ja que el gran error de la vida és no ser una bona persona.” En Mario era un bon espòs, un bon pare, un bon avi, un bon amic... una bona persona, un bon cristià... Que el seu record d'amistat generosa ens ajudi a tots a ser més bons.

Mario, gràcies per la teva amistat i pel teu testimoni. Descansa en la pau de Déu.