Puigcercós: «Madrid té el nostre suport». Història de dues ciutats

El president d'ERC, Joan Puigcercós, va refermar ahir, en declaracions a l'emissora RAC-1, el suport del seu partit i el govern català a la candidatura olímpica de Madrid 2016. «Sabem que el govern espanyol ens està fent la guitza en algunes qüestions, com en el reconeixement de les federacions internacionals, però el nostre esperit no és de revenja i per tant considerem que és estèril buscar polèmiques; Madrid té el nostre suport i punt», va explicar Puigcercós, que també va recordar que el govern espanyol sí que s'ha pronunciat a favor de la candidatura de Tarragona per als Jocs del Mediterrani, com va fer en el seu dia per la dels Jocs Olímpics de Barcelona. Puigcercós també es va referir a la possibilitat que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid. En aquest sentit, va dir que això podria reportar beneficis per alguns sectors, com els de l'hostaleria i la restauració, i noves inversions per a infraestructures esportives a la ciutat.

Madrid aspira legítimament a ser la seu dels Jocs Olímpics del 2016 com en el seu dia ho va fer Barcelona. Probablement, però, la capital espanyola trigarà molt menys a assolir aquesta fita que la capital catalana, que malgrat la seva llarga tradició esportiva i de modernitat, va haver de lluitar no només contra altres ciutats candidates d'arreu del món sinó també contra els recels de les autoritats espanyoles, que des de l'inici de la història olímpica van posar tot tipus d'entrebancs per evitar que Barcelona fos olímpica.

El president de la Generalitat, José Montilla, va intentar justificar dimarts la posició del govern català de suport incondicional a la candidatura de Madrid 2016 recordant la suposada actitud benèvola que va tenir Madrid i el govern espanyol respecte de la candidatura de Barcelona 92. La veritat, però, és que aconseguir el suport del govern espanyol no va ser senzill i sobretot no va ser gratuït. El mateix Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona durant els Jocs, ha confessat que la principal i no única concessió que va fer la ciutat a Madrid a canvi del suport del govern central va ser donar la prioritat del tren d'alta velocitat a la línia Sevilla-Madrid abans que la més urgent Barcelona-Madrid, acabada tot just fa quatre dies. El govern espanyol, a més, per compensar la inversió d'infraestructures a Barcelona va decidir inventar-se l'Expo a Sevilla i la capitalitat cultural a Madrid.

Però els recels de Madrid vers les aspiracions olímpiques barcelonines venien de molt abans. Quan del 1919 l'Ajuntament de Barcelona i el COC de Jaume Garcia Alsina van fer les primeres gestions directament amb el baró de Coubertin perquè la capital catalana fos l'escenari de la cita olímpica el 1924, la reacció del primer president del COE, el marquès de Villamejor, va ser immediata: enviar una carta al COI exigint que «l'olimpíada se celebri a Espanya».

Més endavant, en la 25a sessió del COI, l'abril del 1927, l'Ajuntament de Barcelona va sol·licitar, novament, l'organització dels Jocs del 1936. La proposta de Barcelona va topar, però, amb un escull definitiu, la proclamació de la Segona República l'abril del 1931. L'aleshores president del COE, el marquès de Lamadrid, va preferir no veure uns jocs en mans de les autoritats republicanes i es va dedicar a desacreditar la candidatura barcelonina.

La següent candidatura de Barcelona que va acabar amb frustració va ser la del 1972 i això que venia avalada per Joan Antoni Samaranch, que en aquella època acumulava un grapat de càrrecs polítics vinculats a l'esport. Era regidor de l'Ajuntament de Barcelona des del 1954, membre de la Diputació Provincial de Barcelona, delegat provincial d'esports de Falange i vicepresident de la Junta Provincial d'Educació Física i Esports, i representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes de Falange. Un nucli de nous dirigents esportius, encapçalats per l'ambiciós Samaranch i totalment identificats amb les institucions del règim franquista va somiar a refer la tradició esportiva i olímpica barcelonina que tant de pes havia tingut en els anys anteriors a la Guerra Civil. Evidentment ara aquesta tradició esportiva no s'identificaria amb la ciutat i el catalanisme, sinó que seria distorsionada per oferir noves glòries a l'Espanya franquista. Així, el 1965 el grup de Samaranch va demanar al COE que sol·licités al COI la celebració dels Jocs del 1972 per a Barcelona. La Delegación, però, va fer un joc de mans i finalment van presentar una proposta de jocs, però amb seu a Madrid! Barcelona quedava com a subseu per a proves aquàtiques. L'incident encara va ser més greu perquè en realitat Madrid no hi tenia cap interès. Segons la Carta Olímpica, els alcaldes de les ciutats candidates han de presentar personalment el projecte davant del COI. L'alcalde de Madrid, Carlos Arias Navarro, ni tan sols va acudir a la sessió del COI a Roma l'abril del 1966 per decidir la seu dels Jocs del 1972.

Aquest final va irritar molt els promotors de la candidatura barcelonina i els membres catalans del COE van presentar la dimissió, un fet insòlit aleshores. Ni tan sols el fet que els màxims impulsors d'aquella iniciativa fossin franquistes convençuts havia servit perquè des de Madrid s'acceptés una candidatura olímpica de Barcelona.