Profetes de la corrupció

Si em pregunten cent vegades respondré sempre que amb la corrupció política (i social, però aquest és un altre compte) no podem anar amb bajanades ni actituds commiseratives. Tolerància zero. La corrupció no sols és un càncer que envaeix els teixits més sensibles del sistema democràtic i ens denigra com a societat: és també un llast per al desenvolupament econòmic. Hem de combatre tot això. Amb les armes a l'abast. Amb el ganivet entre les dents.

Tanmateix, quan has d'explicar la nostra depauperada realitat fóra del territori valencià, l'estómac s'encongeix i t'assalten els dubtes. Per raons d'exemplaritat són importants els sistemes de ventilació. Almenys, que se sàpiga en la resta de l'Estat. Però haurem de reconèixer també el nostre fracàs col·lectiu i l'assumpció d'un tarannà capciós que ens assenyala i que costarà capgirar alguna generació. Si es capgira. Amb un factor afegit: som encara en la fase en què el vagó de la muntanya russa continua pujant. Quan toquem sostre la perspectiva serà una llarguíssima caiguda. No s'albira regeneració fàcil. I quan et pregunten des de fóra no tens un altra que recórrer a la coartada de l'exili interior i que passaves per allà. Sóc valencià, però a mi que em registren. Una barreja de feblesa i impotència.

Ho diem tot allò perquè el cap de setmana hauré de contar aquestes coses en un seminari organitzat pel Grup Blanquerna a Mallorca. Dimecres a la nit, en una prèvia informativa de la ràdio pública IB3, el locutor em plantejava, d'entrada i sense anestèsia, si el País Valencià està acaçat per la corrupció. O així de bèstia. Fas el recompte de notables i excel·lents imputats, entre ells el president de la Generalitat, i te'n recordes del “flamenquito” i el “marisquito” del cas Brugal, de la impunitat fundacional de Carlos Fabra i la seua «sort» amb la loteria, de les factures papals a major glòria de la trama Gürtel, o dels espavilats que, amb l'anuència de Blasco, havien creat una xarxa per recaptar l'ajuda al desenvolupament. Et ve al cap això i les coses que han de vindre, les que no recordes, el zero dimissions. I baixes el cap i dius: “mire, la veritat és que sí”. I et prepares per a la següent andanada que saps que serà: “Breument: com és que això no té cost electoral (per al PP)?”. I veges com t'ho fas per explicar-ho de forma breu sense concloure de forma palmària que els valencians, a més de meninfots, som idiotes. O pitjor: còmplices.

Ja explicàrem ací que la conjunció (gens atribuïble als astres) entre crisi econòmica i manca d'alternativa de l'oposició alimentava la paradoxa. Afegiu el control social a través dels mitjans adeptes, els pessebres, la institucionalització en la base de la piràmide de la corruptela —un potent anestèsic general— i el tòpic sociològic de la tolerància entre la dreta al fenomen en contraposició al desencís que genera entre l'esquerra. Factors, en tot cas, igual de decebedors. Dit això, viure amb úlcera i prevenció envers els teus conciutadans és una actitud insana. La qual cosa ens du a afegir una dada: juntament amb la caiguda en les enquestes de la credibilitat Camps, els analistes comencen a detectar una pèrdua d'oli en el PP valencià que fixen en uns 100.000 votants. Potser no semble significatiu. Vots, a més, irrecuperables per a l'esquerra. Però milers de persones que votaven a la dreta han decidit que prefereixen abstenir-se. Serà poc. O molt. És una dada. I a mi em reconforta lleument.

(sotalacreueta.blogspot.com)