El te o l'art de l'heura enfiladissa

Només en una societat com la japonesa, que ha fet de la prevenció un art, una beguda introduïda amb finalitat medicinal pot haver-se convertit en una beguda que es pren a totes hores i per plaer. Només una cultura com la japonesa, la tradició de la qual està regida per l'atenció plena en qualsevol acte, per petit que sigui, pot fer de l'acció quotidiana de servir líquid en una tassa un art mil·lenari amb precisió de haiku. Només una societat com la japonesa, que considera gairebé una grolleria pronunciar en públic la paraula “no”, podia haver convertit aquesta cerimònia en un exemple de simplicitat, humilitat, naturalitat i imperfecció (la imperfecció com a valor per ella mateixa: quan aprendrem nosaltres una cosa tan senzilla). Llegíem a El silenci, de Gaspar Hernández, la història d'un occidental interessat en el budisme zen que aconsegueix que l'acceptin en un monestir japonès. Quan el mestre el rep per primera vegada li serveix te en una tassa, i quan està plena continua servint, i continua; mentre el líquid es vessa i es mulla el coixí i les teles on estan asseguts, el mestre li explica que ell, el deixeble, és com la tassa: està massa ple i per això no hi caben els ensenyaments del budisme. Només quan s'hagi buidat (el concepte del buit tan important en el zen) estarà preparat per rebre líquid nou. També nosaltres, com la tassa, estem massa plens, de pressa, d'agendes atapeïdes, de curses de cent metres llisos. L'ensenyament occidental, social i econòmic (des del liberalisme d'Adam Smith) és que allò important és el resultat. Orient s'atreveix a proposar-nos que gaudim del camí.

A Barcelona hi ha llocs on es pot aprendre a entendre i apreciar la cultura del te, que és com dir aprendre a entendre la lentitud, l'art de les coses que es fan per plaer del ritual. El buidatge previ, l'eliminació de prejudicis, és cosa de cadascú, tot i que la cerimònia mateixa, l'estètica calmosa i lànguida, la precisió i la bellesa, són ja el camí per buidar-se. Un dels llocs millors que conec es diu Tetere. És una teteria el diferencial de qual és que el te prové de la zona d'origen de cada país, un te que ells mateixos, l'Ambròs Genís i la Jing Jing Yuan (mestra de la cerimònia del te i sommelier de te) seleccionen i importen. Fins i tot ofereixen tes personalitzats per a col·leccionistes. Però el millor, el que els separa de la resta, és el conjunt d'activitats que organitzen: no s'acontenten amb què el client gaudeixi allà mateix del te preparat amb cura, sinó que li ofereixen l'oportunitat d'assistir a cursos, cates i cerimònies. Perquè tots dos porten Orient a dintre i estan convençuts que el ritual sobrepassa el líquid, que el ritual és allò veritablement transformador.

Hi ha un llibre, publicat a RBA el 2008, titulat Elogio de la lentitud. L'autor és el periodista canadenc Carl Honoré, i el que fa és analitzar l'anomenat moviment slow. La tesi, dins del nostre món occidental, és trencadora, però d'una obvietat il·luminativa: la felicitat passa per desafiar el culte a la velocitat. A la cultura del te, a la cerimònia, haver de tenir cura de cada detall, haver de practicar l'atenció plena, i sobretot, l'espera, són el paradigma de la lentitud. Sobretot, a més, si ens adonem que el te representa l'art d'allò efímer: tanta preparació perquè el líquid desaparegui ràpidament absorbit per les nostres boques ansioses? Però és que, de fet, tot i que a Occident no ho sapiguem del tot, fins i tot les coses tan importants que apuntem cada dia a les nostres agendes ho són, d'efímeres. Ja ho hem llegit alguna vegada: “Tots dos vam voler ser heura enfiladissa”, diu el poeta Yehuda Amikhai, “però cap dels dos mur que roman”.