Cultura

Sonny Rollins

“És impossible pensar i tocar jazz a la vegada”

Quasi dos mesos després de convertir-se en octogenari, Sonny Rollins, entre els saxo tenors més brillants del jazz, torna a Barcelona, on dimecres rebrà la Medalla d'Or del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i, seguidament, protagonitzarà el primer concert de la seva gira per Europa.

Des del 1966 fins al 2007 ha actuat a Barcelona en diverses ocasions. Quines emocions li desperta la ciutat?

Tinc la sensació que sempre he ofert bons concerts a Barcelona, tot i que no sé del cert què els van semblar a la gent. Del 1966 recordo que se'm va entregar un diploma que encara
tinc penjat a la paret. És, doncs, una ciutat a la qual estic encantat de tornar.

Quan sap que un concert ha
estat perfecte?

No crec que hagi assolit el
màxim nivell de perfecció, tot
i que, lògicament, he fet concerts millors i pitjors. Actualment, sento que sóc més capaç que mai de fer concerts pròxims a l'excel·lència, i que toco bastant millor de quan vaig
començar. Practico cada dia com he fet sempre sense excepció, ja que em caldrien unes quantes vides per sentir-me
plenament satisfet.

Quan toca, què vol aconseguir?

Intento fer sortir una veu interior que no sé exactament d'on prové però que sé que tinc en mi des que era un nen. Sovint se'm pregunta: què li passa pel cap, quan fa tots aquests solos?, i la resposta és clara: quan toco, no penso. És impossible pensar i tocar jazz a la vegada. Cal deixar que la música s'expressi per si mateixa i confiar en l'inconscient, l'interior, l'esperit.

Quin és el seu dia a dia, senyor Rollins?

Faig les coses pròpies d'un home de vuitanta anys, que possiblement tu encara no puguis entendre. No dormo mai seguit, sinó que m'aixeco cada dues
hores, practico una mica, me'n torno al llit, menjo, torno una estoneta a l'habitació, bufo altre cop el saxo i, d'aquí a uns dies, prepararé la bossa per volar
cap a Barcelona.

Quins dels corrents jazzístics de què ha estat testimoni en més de mig segle d'activitat com a músic li ha semblat més revolucionari?

No crec que n'hi hagi cap, de més important que un altre. Tot plegat té una línia contínua que va evolucionant i, en el meu cas, he estat capaç d'aprendre les lliçons de cadascun.

Què ha aportat el jazz a la
humanitat?

El jazz fa sentir la gent esperançada, ja que la vida és prou complicada com per voler-la viure dues vegades. El jazz fa sentir-nos bé, ens manté els ulls ben oberts i ens fa ser conscients que hi ha un Déu, un paradís, o alguna cosa bona al món. És una virtut de la música en general, però especialment del jazz.

Per què la religió, l'espiritualitat, ha estat tan important per a tants jazzmen? Hi ha vostè, John Coltrane, Charles Lloyd...

No diria que n'hagin estat massa. En qualsevol cas, els que hi han hagut va ser a partir dels anys seixanta, ja que abans no vaig conèixer cap músic de jazz que medités. Coltrane, per exemple, es va adonar que el jazz era com la vida. Per tant, si la seva música havia de ser perfecta, la vida també. I aquest camí, és clar, et du a l'espiritualitat.

Hem vist pel·lícules i llegit llibres que ho mitifiquen, però
en queden pocs que ho hagin viscut: com era la vida dels músics de jazz durant els anys
cinquanta?

Bé, et diré com era la meva. M'esforçava per tenir una vida millor a través del jazz, la qual cosa em va fer escriure peces com ara Freedom suite. Ser músic de jazz i negre t'obligava a treballar de valent, no únicament per ser apreciat sinó per ser acceptat.

Com li agradaria ser recordat?

Com algú que va ser capaç d'escoltar la seva veu interior i que no va parar ni un moment de practicar per tal de millorar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.