Societat

Nova Anglaterra i el “Tea Party”

OBRADOR DE GEOGRAFIES

Tampoc ara no m'ha ensarronat la intuïció. Que els habitants dels EUA s'estigueren quiets amb el senyor Obama en el poder i una sucosa crisi econòmica com a excusa era inconcebible. No tots, sortosament, són com aquest darrer ramat, el Tea Party.

Vaig conéixer Nova Anglaterra després de l'11-S. M'hi esperaven uns bons amics a Darmouth, vila que hostatja una de les set millors universitats del país, pertanyent a la “Ivy League”. Em van passejar pel Maine, Connecticut, Massachusetts, New Hampshire i Vermont. Com molts amics seus també nord-americans, els avantpassats procedeixen de l'Europa nòrdica, però no se'n senten descendents. Viuen en una regió de mentalitat democràtica, però de moral conservadora. Anglosaxona. Encara que l'11-S fou per a ells una tragèdia, en parlaven amb un equilibri distanciat i pragmàtic.

Nova Anglaterra és diferent. Els medis físic i humà ho són. Fins i tot l'anglès que parlen. Hi viuen confortablement. La vida funciona sense excessius daltabaixos. Hi ha temples de totes les branques del cristianisme. No n'hi vaig veure, de budistes; tampoc mesquites. Hi ha escoles públiques excel·lents —prou més que de privades. Sembla que associacions de pares i ensenyants s'entesten a fer-les funcionar. Hi ha biblioteques públiques complides. Les cases són constatablement grans, de fusta, voltades de boscs formidables, de rius importants, de serralades majestuoses. Mengen bé. Amb supermercats que exhibeixen delicatessens d'arreu del món. Autopistes i carreteres comarcals estan en bon estat i n'hi ha força. No hi trobes moltes banderes penjant de les teulades: hi ha un discret menyspreu pel patrioterisme barat del Sud (semblant al de certs sectors valencians). Són persones de gest mesurat i maneres polides. I expressaven el seu malestar pel tarannà de certs compatriotas seus. Així és, doncs, possible el seny.

La meua estada va coincidir amb la campanya política presidencial. Per la banda dels republicans, repetia Bush fill. Amb tot, no hi tenia molts simpatitzants. Els estudiants de la universitat duien serigrafiades a les camisetes irrespectuoses imatges seues. Hi havia molts votants que no el volien. Però hi va guanyar.

Em vaig moure per uns quants comtats de Nova Anglaterra. Em va corprendre la bellesa que és acompanyant perpetu de la immensitat. La de les seues valls i muntanyes. La dels seus cels gairebé sempre blau acerat. La dels seus verds de tons inexhauribles. L'argent dels seus rius perduts a l'horitzó. La del seu silenci.

Vaig admirar, que no pas envejar, les mansions que les famílies més riques del planeta tenen al Maine, a Martha's Vineyard… Els encanyissats de flors de colors fúlgids. Disposats al peu de les terrasses com vivents arcs de sant Martí. L'aroma sempre a herba humida. Hi vaig tastar la llagosta, prou més barata que la mediterrània, no pas tan gustosa. Em deixaren bocabadada els iots i els velers, tot gronxant-se sobre aquelles platges immenses i subtilment salvatges -civilitzades, tanmateix, al cap i a la fi.

Què pensaran els meus amics d'aquest “Tea Party” que gosa abrusar més que no pas les fogueres de sant Joan? Potser no trigaré molt a preguntar-los-ho. Què pensaran d'una gent que els ha furtat el nom -el “Tea Party” procedeix del “Boston Tea Party”, l'acta fundacional de la Revolució Independentista dels Estats Units?

Capbussar-te a Nova Anglaterra, a les primeres colònies anglosaxones d'Amèrica, és com viure en un país diferent, més proper a l'Europa del Nord que no pas al nou continent. Serà ara abatuda per un país que la rebutja —però que l'enveja— finalment?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.