Societat

"El" còlera dels Déus

OBRADOR DE GEOGRAFIES

Acabada de sortir de l'infern, no creus en la possibilitat de tornar a entrar-hi. Però t'equivoques. La teua memòria serà sempre incapaç de copsar quants esglaons cal baixar. Camí de l'infern. I no em referesc tan sols al que tu pugues infligir-te o que el teu infern siguen els altres. Estic pensant en aquell que bat un cop rere l'altre el mateix cel, el mateix país, la mateixa gent. I no em val allò que diuen els entenimentats que carretegem el tros d'infern que nosaltres mateixos ordim. Que no estem pas optant a una plaça a oficial de jutjat per oposició.

Ens han educat per creure-ho, però. Ens agrada creure-ho. I hi ha llibres que ho certifiquen. Si llegim la Bíblia —sobretot el Vell Testament— o les novel.les familiars dels déus mitològics o les llegendes dels països que visitem, vénen, pel cap baix, a dir això. Com les rondalles nostres o les del veí o les de més enllà. L'heroi ho era, perquè obeïa. Era bo. L'antiheroi ho era perquè no obeïa, així que se li venia l'infern al damunt.

Fins i tot, alguna cosa de semblant he sentit dir a gent que hom tindria per assenyada i culta. Si un país no va endavant, no triguen a eixir els experts. Que alguna responsabilitat —alguns en diuen “culpa”— deu tenir, que sempre hi ha oportunitat d'aixecar el vol…

Però n'hi ha prou que viatges d'amagat dels circuits turístics perquè aquesta afirmació trontolle. Almenys, una mica. L'hivern passat vaig visitar El Mozote, un poblet salvadoreny enmig les muntanyes. Un vespre, durant la guerra civil, l'esquadró del coronel Monterrosa, un dels més sanguinaris de l'exèrcit del dictador —i del món, podria afegir-hi—, enrabiat perquè no podia fer-se amb els revolucionaris, va decidir d'assassinar-ne tots els habitants per donar una lliçó. N'hi ha proves. I confirmades. Va treure tothom de casa. Els va prometre que res no els passaria i els va separar. Hi confiaren. Crec recordar que va agrupar els homes en una zona. Les dones, en una altra. Els nens petits foren aplegats al baptisteri de la minúscula església. Les joves, conduïdes als afores. Violades un cop rere l'altre; finalment, assassinades. “Sortosament” no s'assabentaren del que s'estava esdevenint al poble. Primer, els tocà als homes. Mullers i fills sentiren els crits de dolor i de terror de marits i pares. Assassinats. Després, les dones. Els nens sentiren els crits de dolor i de terror de les mares. Assassinats. Després, els nens. Com que ja no quedaven bales, els penjaren vius, els ofegaren i els degollaren. Gairebé trenta anys més tard, encara pots tastar l'olor a mort. Quina era, exactament, la culpa que aquells camperols que no havien sortit mai del poble carretejaven? Uns quants catòlics passats dirien que alguna cosa tindria a veure que fossen evangelistes. I què contestarien els d'una confessió protestant?

Abans, hi ha hagut Hiroshima i els camps de concentració. Després, Ruanda. I molts més. Ara, hi ha Haití. Sols conec Haití per les fotografies que ens n'arriben. Deu ser força greu la seua responsabilitat, o culpa, o pecats. El seu desinterés davant el progrés ha encetat la còlera dels déus, que han fet conxorxa amb el poder políticament correcte. Primer, els han enviat un terratrèmol. Calia obrir la terra i colgar-ne el fem. Després, un huracà que n'escombrés les restes. Finalment, una epidèmia de còlera i un destacament de soldats de l'ONU. Ni tan sols Job, no hagués esperat més. I això que, com ell, Haití és bona.

Descanseu en pau, Haití.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.