Abocadors diplomàtics

Ja he començat a omplir motxilla. Me´n vaig a Guatemala, un altre indret “abrasador” del planeta. I no tan sols per les temperatures. De nou m'espera el cant de tots els galls de l'Amèrica Central. Un cant que cada nit espavila la nit. Que esbomba cada Nadal la Mala Nova de l'Arribada de la Fam. Que vola per sobre de places i carrers i esglésies i bordells i barberies i cases cantoneres i de joc. Un cant pertot arreu de la misèria.

Darrerament, escric prou sobre l'Amèrica Llatina, especialment la seua regió central. Potser semble una mica obsessiva. O molt. Depén de com ens obrim al continent. Abans d'anar-hi la primera vegada, en sabia ben poc. En sóc culpable en part. Abans que wikileaks ens confirmés que la diplomàcia mundial és un abocador (tan sols la diplomàcia?), ja tenia coneixement de webs en mans de periodistes responsables i independents amb una visió prou ajustada de la realitat que no volem conéixer.

El primer país on vaig aterrar fou Nicaragua. Fa uns dies varen ser publicades per un periòdic d'àmbit estatal les informacions i les opinions de l'ambaixador dels Estats Units sobre el govern Ortega —digne successor dels Somoza— i la «Chaio», nom despectiu amb què el poble coneix la seua muller, Rosario, i que té tant de poder com ell. No diuen els papers, però, que, durant un grapat d'anys, el vell «revolucionari» sandinista havia estat abusant sexualment de la seua fillastra amb el coneixement de la mare. Ni tampoc que els Consells del Poder Ciutadà (CPC) eren autèntiques coves d'espies i delators a les seues ordres. Ni que va pactar amb l'església catòlica més reaccionària —amb raó el Vaticà hi està perdent tanta parròquia a favor d'esglésies evangèliques— la penalització de l'avortament terapèutic, per aconseguir més vots.

He escrit en un altre moment que una líder feminista amiga em va mostrar un abocador als afores de León. Hi vivia la gent més pobra. Molt més que la gent més pobra del país. Molt més que la gent més pobra del món. En un país que no és en absolut pobre.

Els nens i les nenes se'ns apropaven per demanar-nos un rosegó del que fos o que ens els enduguérem. Hi havia una gran agitació, producte de la mentida. Els hi havia arribat que l'Ortega i la Chaio havien donat ordre d'enviar regals a totes les criatures del país. La frustració davant el tornaveu interessat augmentà encara més la ràbia. Per l'ambaixador ens ha estat confirmat allò que ja sospitàvem, que hi devia arribar «ajuda exterior no comptabilitzada». Del narcotràfic i del president veneçolà Chávez. Mal anem si triguem tant a saber-ne, de Nicaragua i de tants altres països. Encara que la corrupció haja existit sempre. I vinculada al poder, com li pertoca.

Nicaragua, com tantes altres àrees d'un planeta a punt de rebentar del tot gràcies a multinacionals, oligarques, personal de semblant «nissaga» i la nostra covardia, és d'una bellesa que et bat els sentits. Podríem constatar-ho si tinguérem la curiositat de visitar-les. Amb el vistiplau, això sí, d'uns controladors de vol aviciats.

Recorde encara nits de calor xafogós que aprofitava tot passejant pels carrers de León. A la porta de casa, els homes bevien rom. Asseguts en sòlides gronxadores de fusta tropical. O, a Granada, em corprenia el plàcid remoreig de les gavarres mentre les garses eren batejades pel sol. O em deixava sense alè el verd maragda dels cafetals de Selva Negra, prop de Matagalpa, on sobre la fredor del llac rodaven els ànecs un silenci sense temps. O m'era impossible apartar els ulls, a san Juan del Sur, de les gavines, tot furgant immisericordes, entre dunes d'aigua, deserts de mar. O dels brins de núvols tot abatent la sorra entre rínxols d'escuma. O caminar un dia sencer per Managua fins al malecón d'aigua dolça, tan agitada com la mar. Nicaragua és terra de grans poetes, en done testimoniatge com a poeta. Estic segura que, cada nit, a sota d'un cel rotundament blaunegre, als terrats plans es troben tots, els poetes bojos i els assenyats. Els vius i els morts. Que, cada nit, pinten amb versos tanques de fam. Que, cada nit, clouen amb ràbia les portes del passat. Que, cada nit, vesteixen de revolució els somnis del traspàs.