El discurs del rei
“Ja deuen estar escrivint una pel·lícula sobre com està vivint Hosni Mubàrak i la seva cort les revoltes d'aquesta setmana als carrers d'Egipte”
Les pel·lícules més ben situades a la cursa dels Oscar d'enguany són El discurs del rei i Facebook: la xarxa social, totes dues retrats ficcionats sobre personatges públics coneguts pels espectadors i alhora enigmàtics: el monarca anglès que va viure la Segona Guerra Mundial i el jove creador d'un dels imperis informàtics del segle XXI. I si mirem els llibres més venuts a Catalunya l'any passat ens trobem amb Se sabrà tot de Xavier Bosch i La màscara del rei Artur de Pilar Rahola. Tots dos periodistes, que excel·leixen en el seu ofici també quan escriuen llibres: Bosch retrata la realitat política i econòmica que ens envolta ajudat de noms falsos –però situacions versemblants–, i Rahola aconsegueix a través d'un retrat íntim d'Artur Mas rehabilitar la figura de l'actual president de la Generalitat, molt sotragada després d'anys d'imitacions burlesques al Polònia. ¿Què ens ha portat a aquesta allau de realitat en els espais fins ara dedicats a l'entreteniment? ¿És que els nostres creadors s'han quedat sense idees? ¿És que la gravetat de la crisi econòmica no ens permet l'evasió i, de cop, tots tenim la necessitat imperiosa d'entendre què passa al món?
És difícil d'analitzar aquest fenomen, però una part important és que ha canviat molt la manera com tenim de tractar la privacitat. Per influència dels paparazzi i la telerealitat, hem assumit com a lícit –i fins i tot desitjable– que no hi hagi aspectes de la vida de la gent que quedin en l'àmbit privat. Pel·lícules com The queen sobre l'actual reina d'Anglaterra o llibres com Anatomía de un instante, de Javier Cercas, sobre el cop d'Estat del 23-F ens demostren que la reverència per les persones en posicions d'autoritat ja no és la que era. Les telenovel·les i l'entronització dels sentiments en els programes de tafaneries de la televisió també han acabat fent-nos creure que les coses importants de la vida es decideixen finalment per la importància de les relacions humanes. Així, intuïm que la majoria del que es publica –en premsa, llibres d'història, o en els documents filtrats per Wikileaks– és només la façana de la realitat. Però que allò que és realment important passa en la intimitat de les converses privades o, fins i tot, només en el pensament i la psicologia dels protagonistes. Com que l'interior del cervell dels personatges és inaccessible per als periodistes, aleshores és el novel·lista o el guionista el que entra en acció. Els docudrames o les pel·lícules biogràfiques poden convertir-se en una eina importantíssima per a la difusió del que, en altres moments, seria entès com a periodisme d'investigació. Així, per exemple, el mes d'abril podrem veure a TV3 la pel·lícula sobre les difícils relacions personals entre els presidents Macià i Companys. O no es perdin una de les obres de teatre més esperades de la temporada al Villarroel: Desclassificats. Una periodista contra el poder, de Pere Riera. Potser trobaran alguna coincidència amb la realitat en les relacions fictícies d'una coneguda entrevistadora de televisió i un president de la Generalitat, també fictici.
Segur que en algun estudi de creació dels Estats Units ja deuen estar escrivint una pel·lícula sobre com està vivint Hosni Mubàrak i la seva cort les revoltes d'aquesta setmana als carrers d'Egipte. De fet, un dramaturg francès ja prepara una obra de teatre sobre la relació entre l'exdictador de Tunísia, Ben Ali, i la seva dona, que –segons ell– explica les veritables raons de l'odi que els tunisians han anat acumulant aquests últims anys contra el seu president. Hi ha un interès comercial evident en un projecte com aquest, com explicava Richard Klein, un directiu de la BBC: “En un món de centenars de canals de televisió digitals i milions de pàgines d'internet d'accés universal, és molt difícil atraure l'atenció del públic per històries i personatges de ficció dels quals ningú no ha sentit a parlar abans. Si basem les nostres històries en fets reals i coneguts, podem reinterpretar-los i examinar-los, però la gent ja té un interès previ. És una bona recepta per assegurar-se l'èxit d'audiència.” Òbviament, no és només comercial l'interès que desperta aquesta onada de realitat als cinemes, llibres i televisió. Hi ha alguna cosa que el públic vol saber i que els periodistes no sabem explicar. Però alerta a creure'ns tot el que ens ensenyen al cine en forma de tràiler o a les llibreries sota l'epígraf de Ficció.
