“Certes coses s'expliquen millor amb l'animació”

Va guanyar l'Oscar el 1992, el mateix any que Mariscal es va donar a conèixer arreu del món amb el Cobi. Tant abans com després, no ha deixat de provar coses i viure noves aventures cinematogràfiques. “M'agrada dir que cada pel·lícula és un viatge; agafes un vaixell i et llances com els antics exploradors, a vegades amb un plànol o una idea d'on vols arribar, i altres obert a descobrir coses pel camí. Potser per això he treballat en gèneres, països i idiomes diferents”.

Ara és el torn de l'animació, en part perquè el gènere ha canviat i ja no és només per a nens. “El còmic ha arribat a una majoria d'edat –explica–, hi ha novel·les gràfiques que parlen de temes com ara Gaza, Persèpolis és autobiogràfica i parla d'exili i desarrelament... Era impensable fa uns quants anys”. En paral·lel, “el cinema d'animació està evolucionant i ara explica històries adultes. Certes coses, no totes, es poden explicar millor amb animació”. És el cas de Chico & Rita: “Es podria fer en imatge real, però perdria molt. Està escrita, pensada, dissenyada i somiada per ser així. Va néixer com a animació, com el desig de Mariscal i jo de col·laborar junts”.

També ha estat decisiva en aquest projecte l'amistat amb Bebo Valdés, que hi ha posat la música; la història s'inspira en la seva pròpia biografia: “A molts músics cubans els va passar una història semblant; a la tardor de les seves vides van reviure l'èxit, un tercer acte, com diuen els nord-americans. Vam voler ficar aquest element a la història de Chico & Rita. Jo ho he viscut amb Bebo i va ser preciós. El 2004, al Fòrum de Barcelona, hi havia un concert de Carlinhos Brown, i hi va sortir Bebo Valdés a tocar un tema com a convidat. Quan va pujar a l'escenari, les 20.000 persones que hi havia van començar a fer reverències i a cridar: “Beeee booooo!”. Devia tenir 87 o 88 anys. A mi em va fer venir llàgrimes als ulls. Aquest home, que havia passat 30 anys en un hotel, tocant baixet per no molestar els executius, de sobte havia tornat. És una de les coses més boniques que he viscut”.