Una poeta a la Universitat de Florida

En guanyar el darrer premi de poesia Miquel de Palol de la Fundació Prudenci Bertrana de Girona, vaig ser convidada a llegir el Discurs d'Honor de les Lletres Catalanes per la Universitat de Florida. Hi vaig acceptar.

Aquest centre d'estudis superiors s'aixeca als afores de Gainesville, a unes cinc hores amb cotxe des de Miami. El clima és benigne i la flora i la fauna, generoses, com ho és a la resta de l'estat. És una de les universitats més grans i importants del país, amb un fum d'especialitats i, com a conseqüència, d'estudiants (vora 130.000 usuaris). El campus és immens i les edificacions, de rajola roig fosc i aire anglosaxó. No són, en general, força elevades. Hi destaquen, entre moltes altres de formació científica, l'auditori musical i els camps d'esports. Hi entrenen equips olímpics d'arreu del món, com ara el nostre de natació, amb més d'un membre dels Països Catalans. N' han sortit un fum de presidents del país i hi han estudiat figures destacades en tots els àmbits. Com ara, Shere Hite, famosa pel seu informe sobre sexualitat femenina.

Hi vaig ser convidada a parlar sobre la nostra història, cultura i literatura pel Departament d'Estudis d'Espanyol i Portugués, el Centre d'Estudis de Latinoamèrica i el Departament de Lingüística, un dels més complets del país. Anava com a Keynote speaker, és a dir, “conferenciant d'apertura” al costat d'escriptors com Mario Bellatín o professors com Pedro Guijarro-Fuentes, de la Universitat de Plymouth, Alfredo Suppia, de la Universitat de Juiz de Foras (Brasil) o George Esenwein, de la universitat amfitriona. El motiu: el sisè Col.loqui Anual Interdisciplinar de Lingüística, Literatura i Cultura Espanyola, Portuguesa i Catalana.

Va ser un plaer participar-hi com a integrant en un parell de conferències i el dissabte 19 de febrer com a convidada, davant un públic interessat i respectuós. També ho va ser que saberen més del que em pensava de nosaltres i que hi hagués un grup d'alumnes de Català que parlaven força correctament la nostra llengua.

El Colloquium va anar acompanyat de lectures poètiques, sopars agradables i converses fructíferes en espais adients. Tot enmig d'un oratge que aclaria l'esperit.

Parlar de la universitat, de Gainesville —l'”Amèrica pregona”—, de la gent, de Florida... comportaria escriure uns quants articles més. Potser un reportatge aprofundiria millor en aquest món, en certs aspectes, tan divers del nostre.

Hi vaig arribar el dimecres 16 de febrer, a les 11 de la nit. Encara la retina corpresa pel mantell de llums que Miami ofereix temptadora a aquell que la hi veu des del cel. Un oreig humit em va donar la benvinguda. Amb dos professors —valenciana, l'una, Elisabet Liminyana; gironí, l'altre, Francesc Morales. Durant tres dies hi vaig conviure amb ells, pendents de satisfer totes les meues dèries i necessitats. Responsables al seu torn amb un grapat més de professors d'aquest Colloquium. De fer que la meua estada es mogués en un àmbit de benestar no sols a nivell acadèmic, sinó també personal i social. I tot això al costat de l'esforç gairebé titànic que van “injectar” perquè tot hi funcionés. Amb altres col·legues seus, que també hi posaren ànim i paciència. Des del meu vessant, pense que va ser un èxit; espere que en ells haja quedat un esperit de satisfacció, per la tasca duta a bon port.

Tot es va aliar: les bones relacions entre els participants, l'afany perquè tot funcionés bé, el respecte de tothom per la llengua i la cultura de l'altre en un àmbit acadèmic, la curiositat i el desig de continuar en contacte per tal de saber-ne més... Per primer cop, vaig sentir que formava part des de la “normalitat” i en un àmbit foraster d'una llengua i una cultura que no eren menystingudes. Per primer cop, no vaig sentir cap comentari del tipus —Podría hablarme en español? Es que no la entiendo. A la Universitat de Florida, tothom m'entenia. Anglosaxó o no. Portuguès o castellà. Brasiler o llatinoamericà. Ciutadà fonamentalment, com jo, del món.