“Utilitzaran la retallada contra CiU però la gent l'entén”

La mateixa Salgado s'enganya a si mateixa. Amb les eleccions pel mig, tot fa pensar que els socialistes s'estaven tapant les vergonyes. Ningú es creu que la vicepresidència del govern espanyol no tingués detectada la desviació del dèficit del 2010. Era més que evident que se sabia.

Sempre ho són els que estan al capdamunt de les institucions. I hi era el conseller Castells i també el president José Montilla. Ja fos per incapacitat o per falta de voluntat, és més que evident que al tripartit se li va descontrolar l'àmbit econòmic. Si hagués de fer una apreciació estrictament personal, m'atreveixo a dir que el conseller Castells va intentar controlar-ho i que no va poder, com a conseqüència del president Montilla, que no ho volia, i per la confrontació interna del tripartit.

La decisió de Montilla de retardar la convocatòria de les eleccions fins al límit va fer que el tripartit sempre assaborís la possibilitat que el temps arreglés alguna cosa, però només ho va empitjorar. En el terreny econòmic va continuar la màniga ampla i el descontrol. Però no va ser només a finals del 2010. Des del 2003, el tripartit té als seus gens la incapacitat d'una acció col·lectiva.

Ningú es vol fer càrrec de les retallades. Però nosaltres entenem que, senzillament, no hi ha altra opció. Ara bé, la crítica té un component de curta volada, perquè tot indica que la gent entén les retallades.

En l'acord d'investidura amb el PSC no hi havia res en relació amb el pressupost. Però vull pensar que l'actitud dels socialistes no és de negar-s'hi d'entrada, encara que no vulguin ser partícips de la retallada. Ens trobem amb el mateix amb el PP i amb ERC. CiU és la força política central al Parlament i malgrat la gesticulació, més d'un, de dos o fins i tot de tres, desitjaran ser el company de viatge de CiU.

No. El podria afeblir si, en una dinàmica de dificultat d'aprovació dels pressupostos, el govern espanyol intuís que el català no té prou suport parlamentari. Però aquí es veu la gesticulació dels socialistes: a Madrid exigeixen un pla d'ajust i a Catalunya critiquen l'excés de retallades.

No vam convertir la reducció de l'atur en una icona electoral, però sí que volem transmetre la sensació que no és de país normal arrossegar taxes d'atur del 18 o del 20%. Amb índexs inferiors ja s'havien d'haver encès tots els llums vermells i posat en marxa les mesures per gastar menys i reactivar l'economia.

La debilitat del govern de l'Estat fa molt complicat que sigui sensible a plantejaments d'aquest tipus. L'única esperança és que entengui que, per continuar liderant algunes de les reformes que fa, no pot obrar d'esquenes a Catalunya. Però ho veig difícil.

Hi ha dues prioritzats fonamentals. Una són els aeroports: aixecar el concepte d'interès general dels aeroports de Girona Reus i Sabadell per facilitar-ne el traspàs, i afinar ja la participació de Catalunya al del Prat. L'altra és renegociar el traspàs de Rodalies, que ja va tenir un punt de grotesc. La rebaixa del 5% del bitllet que s'ha demanat que assumeixi la Generalitat encara apujaria més el taló que li haurien de fer al govern de Catalunya.

Madrid no pot prendre decisions sense consultar i carregar-nos el cost a nosaltres; el que no pagarem són mesures improvisades. La negativa inicial aproxima el govern de Zapatero a la tesi de José María Aznar que l'Estat autonòmic ha anat massa enllà. En el fons no donen un marge competencial real als governs de les comunitats autònomes. En són una prova, també, la llei de la dependència i el mateix finançament: determinen un sistema i no donen els diners.

Si assumim que no hi ha res a fer ja ens han guanyat. El govern de l'Estat està cansat o no creu en aquest procés i ha decidit plegar veles, però Catalunya no l'acompanyarà. No és ingenuïtat sinó determinació. L'única sortida que té Mariano Rajoy, i molt probablement el PSOE, és acceptar les propostes de Catalunya.

Evidentment. Si s'articula una majoria absoluta al Congrés es rebaixarien les aspiracions d'aconseguir el pacte fiscal. Però, ¿fins a quin punt les forces polítiques han estat gesticulant per tàctica política? Encara que hi hagués una majoria absoluta del PP, també es podria resoldre. Caldria generositat i una concepció de l'Estat molt diferent, però podria ser un gran actiu polític. L'únic que pot lligar curt les dinàmiques de la caverna espanyola més dura és el PP. Si no ho fa, entrarem en confrontació i Catalunya passarà un temps d'enrocament interior. Les forces catalanes i el món institucional haurien d'estar al més compactes possible.

Hi ha marge perquè ens entenguem amb ERC i altres forces polítiques. Però no ho hem de limitar a una dinàmica estricta dels partits. La reclamació va més enllà de la política.

No hi ha necessitat de fer un titular cada dia. La discreció no està renyida amb la pedagogia. La crisi financera és conseqüència de tres factors: de la mundial, d'un govern que ha fet una mala gestió, i del dèficit fiscal.

Vull votar el 10-A perquè és quan toca i diré que sí. L'important és que la gent hi participi.

Pregunti-li-ho a ell.

No. Des de l'inici de les consultes vam decidir que nosaltres hi podem col·laborar, però la voluntat era no polititzar-les. Això ens porta que cadascú actuï com més li plagui.

Ens ha donat l'oportunitat, a tots els catalans, de veure les seves inquietuds personals i les que comporta la responsabilitat de president. La gent li ha dit la seva. Ho trobo positiu, en cap cas crec que sigui una feblesa obrir-se així.

Probablement el mateix, però no ho sé. Em costa dir-ho. No sóc el president de Catalunya.

S'utilitzaran en contra de CiU, però la gent les entén. I que vagin en compte, perquè si recorden, per exemple, els hospitals que es van prometre i que no estaven previstos en el pressupost, portaran a la memòria la mala gestió del tripartit.

El partit que fa 32 anys que governa a Barcelona deu estar molt a les acaballes per concebre només l'argument d'un pacte CiU-PP. El senyor Alberto Fernández Díaz ja va dir que de cap manera. El PSC ha de recórrer a elements de distracció, com l'espectacle lamentable de les primàries.

No en tinc cap dubte. Ha posat de manifest que l'home que proposen per liderar la ciutat no se'l creuen ni ells mateixos.

Sí. L'estratègia de marginar CiU de totes les institucions s'ha acabat. La força central al voltant de la qual s'articularan els acords és CiU, també a la Diputació de Barcelona.

Efectivament. En aquests set anys de travessia pel desert, davant de l'agressió de la resta de partits per marginar CiU, no hi ha hagut més remei que articular millor els mecanismes d'entesa. I anem molt millor així.