Baixant sobre ciutat de Guatemala

L'avió ha deixat València a les set del matí. Un plugim fred d'agulla finíssima ha anat amarant la motxilla de camí al metro que duu a l'aeroport. A Barajas plourà aiguaneu. Als passatgers, encara els queden tres hores de terminal abans de creuar l'Atlàntic. El trànsit a causa de les vacances nadalenques i la neu que cobre mitja Europa en són la causa. Hi ha hagut temps de llegir en un periòdic d'àmbit estatal que Álvaro Colom, el president de Guatemala, ha decretat l'estat d'ocupació per part de l'exèrcit a Alta Verapaz, departament situat al centre del país. L'argument esgrimit, que calia combatre les cèl.lules del cartel mexicà de narcotraficants anomenat “Los Zetas”. Sobre el terreny la veritat presentarà matisos una mica diferents dels oficials.

Des dels núvols, Madrid semblava colorejada d'acer. Transmetia una fredor més intensa que la dels termòmetres. Onze hores i mitja després, a dos quarts de sis de la vesprada hora local, ens rebien els vint-i-dos graus de La Aurora, aeroport internacional de Ciudad de Guatemala. Encara hi esperarien un munt de viatgers un parell d'hores més abans de dirigir-se a Honduras i El Salvador. Al final del trajecte, la durada per a molts d'ells, vint-i-quatre hores repartides entre el cel i un grapat de sales d'espera.

Preguntat el personal de vol que ens fa el viatge una mica menys abrupte, sembla que s'hi han acostumat a un tràngol que els duu a tort i a dret per l'Atlàntic cada quaranta-vuit hores. Hi ha qui viu segons l'horari del país d'on prové. Hi ha qui s'hi adapta: volen “viure” al ritme del lloc al qual arriben cada dos dies. Fet i fet, un jet lag indefinit.

Sempre és copsador deixar un país que tot just acaba d'entrar en l'hivern per ocupar-ne un altre que viu l'estació seca i temperada.

La capital, “Guate” per als seus habitants, és l'urbs més gran de centreamèrica. Com altres metròpolis del continent, s'escampa com un mantell de quadrícules geomètricament perfectes. Aquestes avingudes i carrers reben la seua denominació segons un codi numèric determinat que pot arribar a ser en ocasions indesxifrable. No sols per al foraster, sinó també per a l'usuari habitual, com ara els taxistes. I aquesta xarxa que sembla projectada amb tiralínies s'hi veu amb palesa claredat des del cel.

Ciudad de Guatemala és una capital perillosa. Sobretot a partir de les cinc del vespre pertot arreu i a qualsevol hora del dia en una munió de barris. L'extensió del perímetre urbà i la perillositat al·ludida fan obligatori l'ús del vehicle de quatre rodes. Caldrà, doncs, anar amb compte i, per damunt de tot, ésser discret en el vestir i l'actuar.

En sortir de l'aeroport, ja començaven a morir darrere les muntanyes els primers raigs de sol. Eren les sis del vespre. M'hi esperaven Roberto Madriz —un dels líders sindicals més compromesos del país—, la seua esposa Carolina —la meua corresponsal i informadora abans d'arribar-hi— i Carlo —el meu conductor en les primeres dues etapes del viatge. A Roberto, l'havia conegut uns mesos abans a València. Havia vingut convidat per la Coordinadora del estado español de Solidaridad con Guatemala. Sentir les dades esborronadores sobre la “mà operativa” d'Unión Fenosa al seu país, encenia la sang. Al Saló d'Actes de la Universitat de València, carrer de La Nau, va anar desfermant un seguit d'atrocitats. Uns pocs dies més tard descobriria que les ordres donades a l'exèrcit per a Alta Verapaz hi tenien alguna cosa a veure. Em van facilitar un mòbil per tal d'estar sempre en contacte amb ells. Volien un viatge sense ensurts.

Carlo em va dur directament a la casa-hotel que recolliria el meu primer cansament. Hi arribàrem hora i mitja més tard. Ja nit tancada. A causa de l'ampli perímetre urbà i el tràfec de guatemaltecs d'una punta a l'altra del país per reunir-se amb els familiars i celebrar nadals. “Guate” és focus acollidor de gent d'altres departaments que abandonen la capital sempre que tenen una excusa. És ben difícil viure-hi.

De la finestra de la cambra estant, la impressió que em va restar als ulls aquella primera nit va ser que Ciudad de Guatemala dorm darrere reixats.