Cultura

El mur del segle XXI

Roger Waters desplega tot un arsenal de pirotècnia, projeccions, proclames i so espectacular en el primer dels dos concerts de revisió de ‘The wall' a Barcelona

“Bravo pels nens”, va dir Waters en català després
de convidar vint infants a escena

Pocs concerts se salten tan poc el guió com el que Roger Waters va oferir ahir –i tornarà a oferir avui, amb entrades encara a la venda– al Palau Sant Jordi. Les diferències entre un recital i un altre d'aquesta gira de posada al dia del The wall de Pink Floyd amb què Waters està embarcat des del setembre del 2010 deuen ser imperceptibles. Però The wall continua sent The wall: una de les obres més monumentals, exagerades i amb més poder iconogràfic que ha donat el rock. I Roger Waters continua sent Roger Waters: el responsable de la sonorització més espectacular que es pot gaudir actualment en un concert de rock i l'únic membre de Pink Floyd, al capdavall, amb la voluntat de mantenir en vida repertoris com el d'ahir o el de The dark side of the moon, abordat al mateix Palau Sant Jordi en una nit de l'any 2007 una mica més màgica que la d'ahir.

En els primers deu minuts de concert ja s'havia encès una pirotècnia pròpia de les falles, ja s'havien vist unes quantes projeccions en una gran pantalla circular i una avioneta ja s'havia estavellat contra el gegantesc mur blanc que presidia l'escenari, i al qual es van apilant maons a mesura que avança el xou. El repertori, com ja sabíem, no difereix gens ni mica del que s'inclou en el doble disc del 1979: l'ordre de les cançons és calcat i, a diferència de la gira de The dark side of the moon, no integra altres etapes de la carrera de Pink Floyd.

Amb Another brick in the wall (part 2) es va produir un dels grans moments de la nit: una vintena d'infants van pujar a l'escenari per cridar a un gegantesc professor inflable allò de “We don't need no education”. “Bravo pels nens!”, va dir Waters durant la introducció posterior, en català, del recital. A Mother i Goodbye blue sky van prevaldre els ambients tètrics, mentre l'aparició, en el mur, d'Obama o de presos iraquians torturats ens advertia que el món ha canviat, però els grans temes de The wall –la guerra, l'abús de poder, la incomunicació– continuen imperant. Quan Goodbye cruel world va culminar la primera part, el mur ja estava construït i projectava les fitxes d'unes quantes dotzenes de morts en combat, destí que va atrapar, durant la Segona Guerra Mundial, el pare de Waters.

En la represa, Waters, va cantar Hey you i Is there anybody out there sense que se li veiés el pèl. Nobody home la va brodar assegut en una saleta d'estar encaixonada dins el mur. Snowy White va fer sonar el solo de Comfortably numb mentre Waters es passejava cerimoniós per davant del mur. A la segona part d'In the flesh es va inflar el cèlebre porc. Les banderes amb els martells entrecreuats es van apoderar de la pantalla circular. I, després d'un in crescendo intens, el mur va enderrocar-se quan mancaven deu minuts per a mitjanit. “Fa trenta anys, quan feia The wall, no era gaire feliç”, va confessar Waters, una mica inesperadament, al final de tot. “Ara, en canvi, sí”. Com 18.000 persones més. “Visca Barcelona!”, va etzibar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.