L'Antigua Guatemala (I)

Camí d'Antigua des de Ciutat de Guatemala, hom palesa la presència intermitent però persistent de cartells de propaganda política. Sobretot, de “postulants” de dretes que s'han adherit —almenys en aparença— a un sistema democràtic de fa poc. Alguns van ser no fa molt usuaris a ultrança de les successives dictadures que han assolat el país una bona munió de dècades. El mateix alcalde de la capital es vanta de la seua ideologia feixista i racista sense cap encongiment de cor. Pel que fa al primer “atribut”, ha elegit per decret el Cara al sol dels falangistes espanyols com a himne de la ciutat; quant al segon, no es cansa de recordar a qui vulga sentir-lo que ell és “puro criollo”, no pas indígena, no pas mestís, doncs.

De fora estant, tres volcans majestuosos s'avancen a donar la benvinguda, Aigua, Foc —en plena erupció— i Acatenango. Letals, com els terratrèmols. L'enderrocament de la ciutat el 1773 va ser deguda, precisament, a un terratrèmol.

La Molt Noble i Molt Lleial Ciutat de Sant Jaume dels Cavallers de Goathemala, fundada el 1543, es va convertir en un vigorós focus de poder de l'Amèrica Central. Com ho evidencien els actuals edificis, reproduccions dels anteriors. Malgrat la prohibició governamental, el veïnat l'aixecà d'entre les runes i la rebatejà com a Antigua Guatemala. Des del 1979 és Patrimoni Mundial de la Humanitat per decisió de la UNESCO.

Esperona l'ànim entrar-hi a punta de dia, amb un sol i un fred espetegants. En pressents sense veure'ls l'aplicació de la normativa urbanística a dreta llei. I els avenços tecnològics. No hi veus fils d'alta tensió, ni cotxes mal aparcats, ni escombraries. El trànsit és relaxat. No fa gaire encara hi havia borratxos —i no tan borratxos— que destorbaven els somnis de residents i visitants. Les rondes policials nocturnes, amb cridaneres llums giratòries al sostre dels vehicles, hi han clos el “vesper”.

Les guies turístiques diuen que Antigua és una “ciutat de conte”. Potser. Tanmateix, em tem que aquesta qualitat arquetípica no acabe esdevenint “parc temàtic”. Interessos econòmics “canten”…

Amb un esperit no judicador, hom constata de seguida que la vila exhibeix una escenografia pintoresca sense parió per als entusiastes del costumisme. Els carrers —ni massa amples ni massa llargs—, les llambordes artesanals que els entapissen, les cases d'una sola planta amb teulades de dues aigües color xocolata, el cromatisme de les façanes vistes en conjunt, els enreixats amb un tel subtilíssim de rovell i les branques de buguenvíl·lees que es projecten cap al cel des dels patis interiors. Els mateixos patis d'arrels musulmanes amb una font al centre rajant notes líquides i quallats de flors són d'una consistència notable. Com el silenci que s'hi contraposa.

Antigua té de tot. És, a més, prou segura per passejar-hi. Hi ha bancs —protegits per guarda amb metralleta al muscle—, bars i locals per prendre una copa o un café —el guatemaltec n'és deliciós, un pessic amargant—, botigues “ètniques”, residents estrangers —molts de ianquis que compraren ben barat acabada la guerra civil— i forasters de pas —alguns de carteristes, sobretot en Setmana Santa—, hotels i restaurants.

L'oferta hotelera i culinària n'és generosa i diversificada. Potser siga la ciutat més cara del país, la qual cosa no significa que hom no puga trobar hostals i cases de menjar de mèrit i a preus respectuosos amb les butxaques del visitant, que no pas amb les dels antics residents. És per això que els oriünds n'han hagut d'emigrar als pobles veïns.

Llevat de les poques que se salvaren, les construccions d'ara mateix s'han reintegrat al passat secular. Pernoctar-hi és fer un viatge a dins del viatge. Uns quants segles lluny. Amb compte, però, amb el tipus de somni tingut. La línia divisòria entre conte de fades i “disneylàndia” d'ocasió pot ser boirosa si el tastador no té el paladar afinat. Sols la passejada conscienciosa pot desfer-ne el pressentiment…