L'Antigua Guatemala (II)

Els volcans —sentinelles erectes— guaiten vila des dels tancats.

Antigua, com tants enclavaments americans massacrats per la corona castellana, és seu d'edificis religiosos d'anomenada. Fruit de l'harmonia entre creu i espasa. Amb tot, els instigadors no van poder fer pols les creences primigènies dels maies. Avui s'aixequen encara triomfants sobre vaticanismes reaccionaris i protestantismes recalcitrants. Assassinada i soterrada ja la teologia de l'alliberament.

A l'est del Parc Central s'alça la catedral de sant Jaume. Resultat d'un seguit de reconstruccions, malbaratada sovint per terratrèmols i volcans. Les façanes són d'un blanc puríssim i encegador. Senyoreja la plaça el desplegament horitzontal, en abraçada amatent. En origen, va ser la parròquia de sant Josep. Els envans d'interior són tan nítids com els d'exterior. I és aquesta pulcritud allò que té de més destacable. No pas l'ornamentació o el moblatge. Però el temple ens depara una sorpresa feliç: al fons de l'edifici actual, oberts al cel, es projecten els murs de les naus primitives. Tot alternant amb enormes blocs de maó dormint sobre el terra. A l'extrem superior de les etèries columnes encara ens sotgen amb posat censor figures angèliques bellíssimes. El color de les runes és ací gris perlat i ocre lívid. Un aire de decadència subtil s'estén pertot. I, entre els passatges abovedats i les criptes subterrànies on governa la fosca, fragments de motles vegetals alternen amb una vegetació exuberant i enèrgica que en brolla de les escletxes. A sota de l'altar preeminent, maljauen les despulles d'alguns dels promotors i executors de la carnisseria perpetrada contra l'indígena pel catolicisme imperial.

A Antigua, tot és a prop del Parc Central. Com l'església i el convent de Nostra Senyora de la Mercè, temple colonial prodigiós. Groc torrat i franges blanques les façanes. Accés visual magnífic és el que passa per sota de l'Arc de santa Caterina, emprat per les monges per no ésser observades quan anaven de rés. Com els restants immobles a ciutat, també n'és una reconstrucció. Ací, la influència del manobre indígena apunta al nenúfar de la font, de factura excel·lent.

De ressenyar és l'església de sant Francesc, ben conformada edificació de façana barroquíssima que va fer d'hospital per a gent pobra. Encara avui ofereix servei als desheretats de la contrada. Entre oracions a capella i assistents sanitaris. N'hi és també el blanc, segell d'identitat.

El convent de les caputxines, voltat de flora tropical europeïtzada en forma de jardí neoclassicista, obre clapes de maons roigs als vells murs, abans blancs, avui grisencs. Sang metafòrica, potser de misteris incògnits, sobre cadàver? L'austeritat marca el ritme d'habitatge i visita, d'una vida contemplativa definitivament desapareguda.

L'església i el convent de santa Clara es beneficia del silenci i d'una plaça allargassada i encimerada sobre esglaons. Curulla de palmeres d'alçària diversa. Travessada longitudinalment per un passeig estret que té com a fita una creu de vessants localistes.

L'església i el convent de sant Domènec, avui hotel i restaurant, n'és el més puixant i dilatat. Almenys, en origen. Encara ho és l'església. Assenyadament restaurat el complex. De moblatge i cuina distingits.

Fora vila hi ha La Recol·lecció: les runes de després dels terratrèmols. La natura va fer expiar la supèrbia d'uns monjos que encara no tenien prou casals religiosos per convertir desventurats. Com ens farà a nosaltres pagar per un medi ambient fet estralls. Tanmateix, n'hi resta la majestuositat de la caiguda. Són les sis; a punta de vespre. Sobre la gespa, seuen disseminats petits grups de visitants, contrapunt al naufragi més corprenedor d'Antigua. Sobre pedres violàcies jaients i maons malbaratats rellisca el sol; encimerats a sobre, serenor i silenci s'admiren d'un imperi colonial fos. Com acaben essent-ho tots els imperis. N'hi resten, amb tot, les esglésies. O, més ben dit, les religions.