Les menjades en valencià

En valencià disposem dels vocables almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar que poden ser substantius o verbs així com del substantiu desdejuni i del verb desdejunar-se. Les definicions són les següents:

desdejuni (substantiu) Aliment lleuger que s'acostuma a prendre de matí a l'alçar-se.

desdejunar-se (verb pronominal) Prendre el desdejuni.

almorzar (o esmorzar) (substantiu) Menjada o àpat que es fa de matí.

almorzar (o esmorzar) (verb intransitiu) Prendre l'almorzar (o l'esmorzar).

dinar (substantiu) Menjada o àpat principal del dia que es fa a migjorn o en les primeres hores de la vesprada.

dinar (verb intransitiu) Prendre el dinar.

sopar (substantiu) Menjada o àpat que es fa a primeres hores de la nit.

sopar(verb intransitiu) Prendre el sopar.

En la nostra llengua, els verbs almorzar (o esmorzar), dinar, berenar i sopar són, com he especificat, intransitius, és a dir, són verbs que no admeten cap complement directe, mentres que els seus equivalents castellans poden actuar bé com a intransitius, bé com a transitius. Per tant, en valencià és correcte dir “la meua dona no almorza mai, però jo sí”, “demà dinarem promptet i, en acabant, baixarem al poble”, “no vingues tard que soparem a les nou en punt”, però, en canvi, és un castellanisme dir “¿què soparem esta nit?” o “demà dinarem paella”. Per a expressar les darreres idees hem de dir, respectivament, “¿què hi ha esta nit per a sopar?” i “demà tenim paella per a dinar”. És a dir, en valencià els verbs almorzar (o esmorzar), dinar i sopar devem usar-los únicament per a expressar la idea de prendre els àpats corresponents, però no per a especificar quins aliments es prenen en eixos àpats.

Si cerquem el mot esmorzar en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines llegirem com ens diu que aquest vocable és una variant formal del més antic almorzar i com aquesta variant antiga és actualment ben viva entre els valencians i apareix ja documentada en l'Espill de Jaume Roig i en els Sermons de sant Vicent Ferrer (DECat III, 601b60). Així doncs, farem ben fet els valencians si tenim la valentia i la congruència d'emprar en la llengua culta el mot almorzar de la mateixa manera que l'usem en la llengua col·loquial. Espere que en el futur Diccionari Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua les paraules almorzar (substantiu) i almorzar (verb) apareixeran com a entrades principals.

El substantiu berena equival a berenar, però té també el significat de “menjar que es porta en anar de camí o a treballar fora de casa”. Amb aquest darrer significat l'usa a bondó en la seua obra literària escriptors com ara Enric Valor, Jordi Valor o Joan Olivares.

L'expressió berena-sopa s'usa per a denominar la menjada que es fa cap a les set o les huit de la vesprada i aprofita de berenar i de sopar alhora.

Els substantius dina, berena i sopa són propis de diverses poblacions de la Vall de Novelda (el Pinós, l'Alguenya, etc.), a on són d'ús habitual en lloc dels seus equivalents dinar, berenar i sopar.