Societat

Atitlan

UNA TURISTA COMPROMESA

A tres hores de la capital, a l'ombra de costeres prodigioses, jau majestuós Atitlan, mar d'aigües dolces torbador.

Els maies cakchiquels i tzutuhils es reparteixen la riba d'aquest cràter volcànic de 300 metres de pregona verticalitat i una superfície de 8 quilòmetres de nord a sud i 18 d'est a oest. Com a Iximché, els primers s'aliaren amb els castellans contra els segons en guerra fratricida; per acabar essent esclavitzats, sinó exterminats, pels invasors.

Atitlan s'ofereix generós a prou més que la mirada. Les aigües assoleixen tonalitats pròpies de pedra fina. Turquesa a l'alba, maragda a migdia, diamant rosa al vespre. Entre sol i lluna, de perla grisa a negra. No hi ha mai dos Atitlans iguals. Mai no n'hi haurà pas. Els ufanosos tossals que el bressolen i els volcans que li embolcallen els ulls amaren de misteri la contrada. Amb raó té caràcter sagrat per als seus habitants.

I com el canviant color, així mateix els vents. Sovint tranquil de matí. Perfecte per a banyar-se si no angoixa la profunditat. A migdia, però, fa acte de presència el Xocomil, un vent del sud-est que bufa sobre el mantell i l'agita. Alguns cops, de manera violenta i tot. Les petites embarcacions que uneixen les diferents viles que voregen el llac arriben a topar-se amb dificultats. De novembre a febrer —estació de vents—, és quan més arrogant s'aixeca.

De totes les poblacions encastades a les seues vores, Panajachel —”Pana” per als guatemalencs— és la més visitada i urbanitzada. Hi ha qui l'anomena despectivament “Gringotenango”, perquè la majoria de forasters hi arriba dels Estats Units. Potser per això ha crescut sense la planificació i l'elegància que li pertocarien per ser on és. Pels seus carrers polsegosos es barregen cultures i comerços. Ladins i gringos controlen la indústria turística; cakchiquels i tzutuhils la venda de manufactures. De nit, espleta vida. Pel nom n'és el carrer Principal —o Reial— el més important; per animació, el de Santander, farcit de “cibercafés”, agències de viatges, botigues d'artesania i restaurants. S'hi està bé al capvespre, assegut en alguna terrassa, tot veient passar la gent i petant la xerrada amb el veí. El carrer Rancho Grande —o del Balneari— acaba als peus del llac, d'on surten les barques que en costeregen la ribera. Finalment, al carrer del Llac es pot gaudir d'una panoràmica magnífica.

Fer-se al poble és fàcil i ràpid. Una primera ullada i hom accepta assenyadament l'esdevenidor. Si, a més, tens la sort de trobar-hi un hotel amb jardins als peus del llac, pots considerar-ho un bon regal de Reis, sobretot amb seient confortable per deixar córrer les hores. A les cinc encara és amable l'oratge i les aigües s'han encalmat de nou. No hi ha ningú. Tothom es disposa per a la nit de Nadal. El sol comença a baixar lent, es gronxa entre palmeres. La llum estén pinzellades obliqües sobre llenç aquós. De mica en mica, un ventijol juganer comença a refredar el jardí. I els meus ossos… De sobte, esdevé batec impetuós i en remou les arrissades aigües. Mentrestant, les palmeres baten ales i el sol fuig espantat. De mica en mica també, aniré cobrint-me per no fugir de fred.

Enfosquides les aigües, vindran els coets anunciant folgança. Primer, intermitents; després, segons ritme matemàtic reincident. Fins a la matinada; en caure la nit. Quan tothom serà ja al llit o sobre el terra, probablement begut. Però, abans de tot, hi arribaran regals i sopar. El més important de l'any. A les 12 de la nit. I seran els tamals de nou objecte de gaudi i de dilema: Quins són millors? Aquests? Els del Nadal passat?

Entre coets i borratxos primerencs m'acostaré al restaurant recomanat. Vora llac. M'hi estaran esperant unes coneixences franceses tot just arribades de Chiapas, on duen a terme una investigació sobre democràcia i medi ambient a l'Amèrica llatina. Ens hi tindran amanida una cassola de peix. D'un Atitlan dissortadament contaminat. Mentre en fruïm i n'apartem acuradament les espines, constatarem com la nit se n'ha engolit les aigües i en gaudirem en silenci, com elles, de la nostra “benguanyada” solitud.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.