Vora llac

Prendre transbordador i aturar-se'n en alguns indrets com sant Marc, sant Pere o Santiago pot ser una decisió de profit.

Hom diu que sant Marc n'és la vila més bufona. Dels embarcadors pugen uns quantes senderoles tot travessant platanars i cafetars de vegetació opulenta; un d'ells, recorregut en part per un mur a banda esquerra amb figuracions geomètriques maies d'obert cromatisme. Tinguda per focus originari de vibracions espirituals, van anar arribant-hi hippies que han envellit a l'ombra dels records. A hores d'ara hi acull, entre d'altres, cursos de meditació, teràpies holístiques i reiki. No combregar-hi, però, no destorba d'estar-s'hi. Hom s'hi pot relaxar i allunyar de les penalitats quotidianes en aigües de transparència magnífica. Arribats al cor, hi topem amb un quiosc que ven fruita local i begudes occidentals i una església, això sí, de poc mèrit. En un extrem, un local de posat eivissenc ofereix un cafè “de perolet” generós i intens, com ho són tots els guatemalencs. Poques concessions, doncs, al turisme habitual.

Sant Pere de la Llacuna ocupa un atractiu emplaçament. Com ho és el vestuari tradicional dels seus habitants, d'una varietat vivificadora. Sembla que, davant una nuesa indígena esplendorosa, els colons castellans s'apressaren escandalitzats a “velar-la” de color. Paradigmàtics en són el tocoyal —llarga cinta per enrotllar-se al cap, ornada de borles i motius d'argent—, el huipil —vibrant túnica brodada a mà—, la brusa blanca amb motius precolombins, el refajo —faldilla llarga— i el tzut o kaperra —pany rectangular—, curulls també de llum, i les caïtes o xajáps —sandàlies. Hi viuen capbussats en una agricultura cafetera de subsistència que deixa al collidor 1 euro per 80 quilos de café i 14 hores de treball. Sols els n'allibera un turisme que, per altra banda, ha deformat la seua faç originària. Hom encara hi pot contemplar com s'estén el gra en vastes plantacions a començaments de l'estació seca. Pujant costera, una munió de botigues a banda i banda oferta pintura local. Alguns artistes viuen en poblats d'interior, on una vida encalmada en potencia la producció. A migdia, la gent “ocupa” el mercat de carrer per “rematar” les darreres compres de Nadal. Les dones traginen damunt el cap enormes safates cobertes de pany que oculten els preuats tamals de l'ansiejat sopar.

Tot creuant el llac des de Panajachel cap al sud, al costat d'un angost pas entre dos volcans formidables —Toliman i sant Pere— hi ha Santiago d'Atitlan. Encara que n'és la localitat més turística, molts atitecs —nom dels seus habitants— “s'arrapen” a les tradicions zuhutils, com ara els vestits o les cerimònies que les confraries mantenen, on es barregen creences precolombines amb d'altres de cristianes. Malgrat això, les esglésies evangèliques —recolzades per multinacionals, transnacionals i oligarques locals— s'espiguen de valent. Davant una teologia alliberadora definitivament anihilada pel Vaticà, accepten de grat les manifestacions del capitalisme més salvatge. Això no obstant, mantenen culte per Maximon —el sant Simó catòlic o el Rilaj maia. Aquest darrer és una deïtat de l'altiplà que resulta de la mescla de diversos déus maies. Se li fan ofrenes i se li demanen benediccions. Cada any és estatjat en una casa diferent, propietat d'un membre de la confraria a la qual li pertoca. És una figura de fusta encollada amb bufandes de seda acolorides amb un puro a la mà.

L'entrada en aquest poble és diferent. Vora moll hi ha el mercat. Ampli; el més heterogeni de tots; tal vegada, també el més elegant. Al llarg de la dècada dels vuitanta, les guerrilles que s'aixecaren contra la repressió política i l'empobriment al qual havien sotmés el país empreses de tot arreu i oligarques, s'hi feren fortes. Les matances a mans de l'exèrcit no hi trigaren. Per contra, també en van ser els seus habitants els primers a treure fora els soldats. Avui, la generositat de plantacions i boscos n'ha soterrat les petges de la massacre. Tanmateix, esgarrapar-ne la superfície sempre obre cicatrius i destapa capses de Pandora mai no recompostes.