Oda a la desesperança

La depressió i l'esquizofrènia han estat més perilloses en la història de l'art que tots els paranys que es va trobar Ulisses de retorn a Ítaca. En el cas dels artistes, sovint ha anat associada a la ingesta d'estimulants, drogues i alcohol, destructors sistemàtics d'alguns dels cervells més lúcids. L'excel·lent col·lecció literària de l'editorial andorrana Límits –que fa anys va traduir Un matí a Tidewater– publica La foscor visible. Crònica d'una follia, de l'escriptor nord-americà William Styron (1925-2006). En una traducció impecable de Joan Fontcuberta i Gel, el llibre és un assaig amb tots els elements de la millor narrativa del novel·lista virginià.

Els lectors no iniciats recordaran Styron per ser l'autor de La decisión de Sophie, una novel·la tràgica que Alan Pakula va adaptar al cinema el 1982 amb interpretació de Meryl Streep. El film va arrasar en els festivals internacionals i va aconseguir un Oscar per a l'actriu. La decisión de Sophie tenia en el suïcidi un dels punts culminants. L'obra de Styron havia tractat des del primer llibre, Tendidos en la oscuridad (1951), el dolor i l'alcoholisme a partir del suïcidi de la filla del protagonista, abandonat per la dona i la família. Ambientades en una idíl·lica Virginia, la violència autodestructiva i l'amargor van reaparèixer en les obres posteriors, dilatades per diverses dècades. La soledat, l'alcohol i el suïcidi també tenien un paper fonamental a Esta casa en llamas, del 1960. Va ser premi Pulitzer, però, per una novel·la diferent, Las confesiones de Nat Turner, del 1967. A partir del document de la condemna d'un negre rebel, Styron traçava uns paral·lelismes amb la Bíblia i situava Nat Turner en l'òrbita del Moisès quan treu el seu poble de l'esclavitud. Aquest episodi seria un parèntesi en la seva obra i l'escriptor tornaria als temes que el corcaven.

Com un “detectiu literari”, La foscor visible és una crònica i una investigació sobre la malaltia, les teràpies, els precedents, els medicaments i la visió social. A través d'hospitals i revisant la seva trajectòria personal i creativa, Styron s'interroga sobre la malenconia autodestructiva i dóna claus sobre els personatges de les seves obres, víctimes també de l'autor. De bon començament ens diu que a París, a l'octubre del 1985, es va adonar per primera vegada que la lluita contra el desordre de la seva ment podria tenir un desenllaç fatal. A partir d'aquí, el relat –d'una bellesa idèntica a les seves novel·les– va explicant, en paral·lel a la dimensió que estava adquirint la seva obra, les batalles detallades contra una depressió que el minava: “La tempesta que m'arrossegà a l'hospital al desembre havia començat el juny anterior com un núvol no pas més gran que una copa de vi. I el núvol –la crisi que es manifestava– implicava l'alcohol, una substància de la qual havia abusat durant quaranta anys. Com molts grans escriptors nord-americans, l'addicció a l'alcohol dels quals, de vegades letal, havia esdevingut prou llegendària per subministrar tota sola una riuada d'estudis i de llibres, jo feia servir l'alcohol com un conducte màgic vers la fantasia i l'eufòria i per eixamplar la imaginació. No tinc necessitat de penedir-me o disculpar-me per l'ús d'aquesta substància sedant, sovint sublim, que m'havia ajudat en gran manera a escriure; per bé que mai no havia escrit una sola línia estant sota els seus efectes. La utilitzava –juntament amb la música– com un mitjà perquè la meva ment concebés visions a les quals el cervell sobri, no contorbat, no tenia accés. L'alcohol fou un soci inestimable i molt poderós del meu intel·lecte, a més d'un amic del qual jo cercava diàriament els serveis; el cercava també, ara ho veig, com un mitjà per calmar la meva ansietat i la por incipient que havia amagat tant de temps en algun lloc de les masmorres del meu esperit”.

El resultat de la crònica és un llibre resplendent sobre la lluita contra la depressió i un recorregut per la història de l'art.