Sense interrupcions, sisplau

El parlamentarisme espanyol, tan prim com es vulgui, ha patit durant dos segles irrupcions i interrupcions de tota mena. Els episodis abruptes s'encadenen. Des de l'assalt al Congrés capitanejat pel general Pavía –muntat en el seu cavall, segons diu la llegenda popular– fins a la nit del 23 de febrer de 1981, en què un grup de guàrdies civils van incrustar les seves bales en el sofert sostre de la cambra. La vida parlamentària autònoma de la Catalunya moderna és, per desgràcia, molt més frugal. Després de la mutilació estatutària de rigor, el Parlament es va poder constituir el mes de desembre de 1932. La llei de 8 de setembre de 1939, rubricada per Francisco Franco, deixava sense efecte “totes les disposicions i doctrines” que havia dictat. No va poder aprovar-ne de noves fins quatre dècades més tard. Ací i allà, senyors indignats, la democràcia parlamentària, tan imperfecta ella, ha costat molt. Es poden indignar tant com vulguin, però deixin tranquils els representants del poble. Encara que no els representin a vostès.