Mobilització d'efectes relatius

“Vaig ser a la manifestació perquè ho vam retransmetre en directe, però si no hagués estat així hi hauria anat igualment. Penso que va servir per veure que molta gent opinava el mateix i que a Madrid no se n'havien adonat de res, però no hem avançat. Tinc la sensació que estem en el mateix punt on érem fa un any. L'única cosa que ha passat és que s'ha forçat un canvi de govern, que no és poca cosa, però socialment crec que som allà mateix”.

“Hi vaig participar, i tant. Un any després em sembla que estem com estàvem. Tenim un nou govern que tampoc canvia res, cap paràmetre sobre l'autonomia ha canviat. Hi va haver molta gent, és cert, però de resultat concret, cap”.

“La manifestació i els referèndums, especialment el de Barcelona, han servit per deixar clar a la gent que demà podem ser independents si volem. La dinàmica política és complicada, però el país està preparat per a ser independent. No crec que el fons d'aquest moviment s'hagi desinflat. Potser en la forma no s'ha trobat la manera política de convertir tot això en un moviment a curt termini. Però estem a l'espera d'alguna cosa que desencadeni el procés. Vaig participar-hi”.

“Sí que hi vaig assistir.Les eleccions rarament tenen un efecte concret, immediat; no són com unes eleccions, on qui guanya accedeix al govern. Ara que ha passat un any, ho veig com un dels símptomes més espectaculars de l'evolució que la societat catalana ha experimentat en els últims anys. No crec que tots els assistents fossin independentistes, però la música de fons era clarament independentista. No sé com desembocarà, però com a historiador, crec que tot procés de pau, té un llarg procés al darrera”.

“Crec que va ser un punt d'inflexió i, ara, ja només anem endavant. Des de totes les classes socials es va demostrar que hi ha una altra cosa, que és la independència. Crec que aquest tema avui és aparent, però que hi ha una majoria silenciosa que va tirant endavant. Jo hi vaig ser”.

“Per suposat hi vaig assistir, estant a la capçalera com a membre del Cercle Catalanista de l'Ateneu. Penso que la manifestació va marcar un abans i un després, ja que crec que és la segona més important que hi ha hagut. Vam sortir a totes les portades del món. Ara cal apostar pel dret a decidir. Aquell dia es va enterrar a l'autonomisme i, cada vegada és més clar que la incorporació del dret a decidir en els programes dels partits polítics és més transversal”.

“Naturalment que hi vaig assistir. L'efecte en aquell moment va ser d'una forta eufòria després de l'impacte negatiu de la sentència de l'Estatut de Catalunya. Les manifestacions, d'una forma immediata, no serveixen de res, però sí que serveixen per crear un esperit. Tothom es donarà compte que la reivindicació nacional és un fet. Com a conseqüències primer podem distingir un moment d'eufòria; i, en un segon terme, la situació social i complexa de la societat catalana. De forma posterior a la manifestació hi va haver una divisió política. A un any vista, es veu que hi ha una tendència decreixent, fet que no vol dir que les reivindicacions no fossin justes”.

“No vaig poder-hi anar. M'imagino que qualsevol manifestació, com aquesta, serveix per donar a conèixer que Catalunya té uns interessos. No sé si va servir per gran cosa perquè tot està igual. Crec que la situació no ha canviat massa ja que caldria reprendre altra vegada la labor”.

“Sí que vaig anar-hi amb els meus bessons, que aleshores tenien un any. Penso que la manifestació va servir per expressar la indignació del poble català. Va ser una de les grans manifestacions de la història d'Europa que va servir per pujar l'autoestima i agafar consciència. El que va passar després era previsible, la força de la manifestació era la pròpia manifestació, però ja sabíem que l'endemà tornaria a guanyar Espanya”.

“Tot i donar-hi suport, no hi vaig anar. Penso que va servir per demostrar que els ciutadans no estaven d'acord amb les retallades a l'Estatut. La manifestació també va ser útil perquè hi hagués una modificació en el pensament dels catalans, per aconseguir un pensament majoritari. Els catalans tenim el dret de decidir que per Catalunya volem una altra cosa”.

“Sí, vaig ser-hi. Crec que un any després alguns dels problemes encara continuen vius, com la relació de Catalunya amb Espanya, que s'hauria d'abordar per les dues bandes. Però, a banda, la Generalitat hauria de desenvolupar les potencialitats de l'Estatut més enllà de la sentència del Suprem, en temes com els drets de les persones. Hi ha hagut una certa decepció en el sentit que hauríem volgut un major compromís tant de la Generalitat com de l'Estat”.

“No vaig poder assistir-hi. Penso que va ser una demostració de la força que tenen a Catalunya les convocatòries unitàries, però de moment, les conseqüències no són perceptibles perquè els continguts de l' Estatut s'han posat en un segon pla com conseqüència de l'ampliació dels aspectes socials de la crisi econòmica i financera”.

“No hi vaig poder anar perquè estava a Anglaterra i em va saber molt greu. Segur que una mobilització com aquella ha tingut efectes, si més no en el grau de consciència general de la ciutadania i el país que hem d'avançar en l'autogovern de manera unida per part de totes les forces polítiques. També és veritat que la gestió política que s'ha fet d'aquella manifestació està molt lluny del que era la reivindicació que aquell dia s'expressava al carrer, i que encara està pendent”.

“Hi vaig anar perquè entenia que la sentència del Suprem va ser una decisió contrària a la voluntat del poble i la legitimitat d'un Parlament. Pragmàticament, no ha tingut un efecte pràctic però potser ha servit per situar el sobiranisme en plena centralitat política del país”.