En ruta

Entrem a la Panamericana a dos quarts de nou, camí de Quiché, regió poc visitada.

L'any s'acomiada tempestuós. De matinada, s'ha aixecat un vent fred sense aturador que batia amb violència contra finestres i entre arbres i que arrissava gèlid el llac.

De Panajachel a Chichicastenango la carretera està bombardejada de “túmuls”. Són elevacions que travessen les carreteres per tal d'obligar els vehicles a alentir-ne la velocitat. Els cubans en diuen “policies ajaguts”.

Al poc d'incorporar-nos-hi, hem hagut de parar en un poble fronterer. Com en altres de semblants, els controls inspeccionen els vehicles per si duen fruita “tacada” de mosca mediterrània. No podrien introduir-la als Estats Units, destí final de molts productes.

Al llarg del trajecte s'hi veuen de tant en tant cases d'una sumptuositat grollera. Són de guatemalencs que resideixen a l'estranger i les manen construir segons directrius que familiars i mestres d'obres interpreten de manera ben peculiar. Esdevenen així aparador d'una vida de “migrants” que volen fer creure magnífica als seus.

També hi ha aquest 2011, cartells de propaganda política pertot arreu. Sovinteja el tema de la violència; sobretot entre aquells que la provocaren i encara la provoquen. Malgrat omplir-se'ls la boca culpant-ne el narcotràfic, és conseqüència de la repressió que van exercir sobre el poble, abans i durant la guerra civil; continua sent-ne eina d'oligarques i transnacionals per fer fora de les seues terres els indígenes. Guatemala és, a hores d'ara, el país més violent del món. Entre els “postulants” del poder, hi ha qui vol repetir com a demòcrata havent-ne estat dictador. És el cas del sanguinari Álvaro Urzú. Es vanta de ser racista, antiindigenista i feixista. Més: ha elegit com a himne del seu partit el Cara al sol del falangista espanyol José Antonio Primo de Rivera.

En passar Nadal, la gent treu el fem de casa, el carrega al muscle, el puja muntanya amunt i el deixa caure per l'altra banda, que és el mateix que fan els de l'altra banda. Així que hi ha un trànsit de deixalles espés i inoperant.

Les carreteres ací són “vives”. N'hi ha qui, com a Àfrica, camina sempre. Sol o acompanyat; de totes les edats. Recorre la Panamericana a peu o amb bicicleta quilòmetre rere quilòmetre. De sobte, una parella menuda amb bebé al braç brolla del fons d'una vall i s'hi incorpora. Al poc, una altra ho fa en un altre indret. Semblen carrers, de tanta gent que hi ha. A banda del rodamón, hi ha qui fita la vida sense moure's, com les dones assegudes teixint incansables robes multicolors als telers o fileres de nens quiets i dempeus aixecant la mà, tot esperant dels viatgers que esdevinguen Reis Mags i els donen diners o joguets. Són migrants d'interior.

De mica en mica, ens creuem amb autobusos ben vells fabricats als Estats Units. Allí s'ocupaven del transport escolar i ací traslladen el personal d'una població a l'altra. És perillós fer-ne ús. Cada cop hi ha més conductors i ajudants assassinats a mans de propietaris, xofers i ajudants d'altres autobusos. Hi ha una guerra a mort per a controlar-ne el “mercat”. Els assaltants poden, fins i tot, exigir-ne diners als usuaris i, després, disparar tothom o llençar-hi un parell de bombes i sortir-ne corrent.

Per tal de descansar una mica, les places principals de vila, de forma rectangular, en són un bon indret. Al bell mig, una font, acompanyada o no de monument a un patriota conegut i políticament correcte, saluda els congregants. Solen estar voltades d'edificis de pes: església o catedral, ajuntament, teatre, hotels, bancs, locals d'esplai… i protegides per l'ombra dels arbres que en creixen a les quatre bandes. A sota, flors i plantes alegren la concurrència, formada per passavolants, enllustradors de sabates i venedors ambulants. Sovint, s'anomenen “Parc Central”, ús asèptic per tal d'alleugerir traspassos de poder sobtats, tan freqüents en alguns països llatinoamericans on l'alternança dictadura-pseudodemocràcia és el pa de cada dia.