Alta Verapaz (II): Atzars i misèries d'un país delmat

Arribe a Coban en plena mostra nacional d'orquídies. Hi destaca la misteriosa orquídia monja, flor nacional del país. La ciutat és també punt de partida per a fer excursions, interrompudes en el meu cas per un seguit de trucades. La muller del líder sindical Roberto Madriz m'havia deixat el seu telèfon. Hi havia reunió general de sindicalistes per recolzar els indígenes espoliats de llurs terres i tothom volia saber-ne lloc i hora.

A les sis del matí ja és de dia. Humitat i boira s'obren pas mentre em remoc inquieta al llit. El meu hotel, com altres del país, té un atractiu que permet obviar-ne fred i incomoditats: els seu pati interior, de presència vegetal opulenta, en recorda els àrabs.

Mentre bec un café robust, no besllume, tampoc ara, l'autoritat competent percaçant traficants de droga. Deuen estar dormint encara aquests lladres i serenos de nova trinca.

Els cingles de pedra calcària ja s'aboquen descarats a la sortida. El sol comença a encetar somriure per muntanyes i valls. De “milicos”, ni senyal tampoc pel camí. A quin “estat d'excepció” deuen referir-se el president i la premsa nacional i internacional?

Una cua imposant de famílies camperoles ens rep a sant Pere Carchá, centre d'una bella comarca, per pagar a finals de mes els 300 quetzals que l'autoritat exigeix àvida.

La panoràmica és esplèndida. L'aigua, encara que en estació seca, hi pinta aiguades de llum i de color. Les temperatures continuen pujant. Tan sols una nota incoherent: enfront d'una gasolinera, ens topem amb una armeria “de pes”, en sentit literal i metafòric. Davant tanta misèria, d'on treu el personal els diners per comprar armes?

De camí, observem de tant en tant petits cementiris incrustats a les valls. Les tombes “s'encastellen”, les unes damunt les altres, per tal de “sobreviure”. Ningú no vol que els seus morts desapareguen del tot a causa de la pluja i cal protegir-ne els ossos. Són el darrer vincle del difunt amb el món d'ací baix, arrelada creença indígena.

Encara que catòlics —i vinculats els sectors progressistes a la teologia de l'alliberament—, la seua fe primigènia és maia; i això que els corrents evangelistes anglosaxons estan prenent-hi força; sobretot des que el Vaticà ha començat a “posar ordre al pati”. D'urpa revolucionària feble, els drets humans hi reben poc recolzament seu.

A 61 km. de Coban hi ha el pintoresc Lanquín, conegut sobretot per les seues coves d'estalactites i estalagmites. Més atractiva és per al viatger sensible, però, la contrada.

De camí a Semuc Champey, 9 km de carretera estreta i plena de forats, constate que les escoles separen l'alumnat per sexes. No volen “bodes sordes” entre infants amb bebès imprevistos. Solució casolana als ardors jovenívols de menys profit que el preservatiu.

Els tolls fan d'aquest indret un dels més espaterrants del país. El color de les aigües no té res a envejar-los ni a maragdes ni a turqueses i banyar-s'hi esdevé plaer de nimfes.

Pot també sortir-t'hi al pas algun personatge estrafolari, com Erik, un californià de més de dos metres d'alçada, barreja de mexicana i alemany. Fart d'haver de demostrar a la policia “gringa” que no era musulmà, va decidir de migrar al sud per “platicar” en un grapat de llengües, conduir ramats i reparar malendreços a vila. Tornava a les arrels maternes en sentit contrari als païsans d'ací, que paguen vora 7.000 dòlars als “coyotes” per tal de poder entrar als Estats Units. I sense aconseguir-ho molts.

Ha estat impossible, però, clissar ni un sol quetzal, la fugisssera au sagrada dels maies. Cacera, destrucció de l'hàbitat i manca de temps i de paciència n'han estat les causes.

De tornada, taste “xocolata fresca”. Aquest fruit que va ser mesura econòmica antiga té forma “amelonada”. Dins hi ha petites boles blanques quasi transparents. Suaus, fresques i dolces al paladar. Els grans de l'interior són, però, amargs i durs.

Arribem a Coban de nit. Han tornat boira, pluja i fred. Per primer cop en 48 hores, he llucat un grup de 8 soldats “disfressats” de verd. Pretenien confondre's amb la natura com els quetzals o les aigües del Semuc per “pispar” narcos? O, millor encara, per caçar indígenes disposats a defensar llur terra mil·lenària dels depredadors fins a la mort?