Àrtemis i Odisseu contra els pastors

Prenc autobús a Flores per anar a Río Dulce. A santa Elena canviem de vehicle perquè se n'ha espatllat la refrigeració. I això que la companyia es vanta de posseir els millors autocars del país.

A meitat camí, hi ha la Finca Ixobel, a Poptun, on es podia viure relaxadament i gaudir d'una cuina casolana extraordinària. Durant la guerra civil, que va durar vora trenta anys, Poptun fou camp d'entrenament dels kaibils —brutals forces de l'exèrcit. Hom tem, davant la fam i la misèria, un nou conflicte bèl·lic.

Río Dulce és un destí turístic a l'est del llac Izabal. De primer, s'anomenà Fronteras, perquè sols podia entravessar-se amb transbordador i era el darrer punt civilitzat abans de pujar a El Petén. Avui en posseeix la millor xarxa de comunicacions terrestres.

Les botigues i menjadors d'una banda i l'altra de l'eix central de la població estan de gom a gom; és el darrer dia de l'any. Al moll de la badia més segura de tot el Carib, on atraquen els iots potser més luxosos del món, assaboresc un espés brou de marisc. Observe com dues cambreretes dipositen decidides en un carreró lateral el primer celebrant de l'any que arriba, un borratxo que dorm feliç sense aturador ni vergonya.

La vila va ser i és enclavament comercial. En 1870, els gringos tastaren les bananes i els van agradar. Mr. Keith, magnat dels ferrocarrils de l'Amèrica Central, va arrambar amb les terres on es produïen i va fundar la United Fruit Company, el negrer més sanguinari de Guatemala, per collir-les i traslladar-les a Río Dulce, on les embarcava cap a casa. Amb la United Brands, Del Monte i la CIA n'ha estat darrere tots els colps d'estat.

Diego, el meu guia, carrega amb mi i la meua motxilla. Durant unes hores —que a mi em semblen xiques— navegarem per aquest braç esplèndid que va eixamplant-se camí avall fins sortir al Carib; durant unes hores em sent en la pell d'Odisseu —o d'Àrtemis. Ens aturem en una illa protegida on s'aixeca el Castell de San Felipe, construït a meitat del segle XVII per tal de barrar-los el pas als pirates; desapareguts els bucaners, esdevingué presó fins que fou abandonat. A continuació, ve la finca El Paraíso; s'hi pot seguir un programa natural de salut enmig la selva. Hom comença pujant en un promontori que és sauna natural; prenent el bany tot seguit en un toll d'aigües ben calentes i entonant-se'n en un d'aigua freda al final. Abans d'arribar a Livingston, parem a El Estor. La seua opulenta biodiversitat està fent-se malbé per la represa d'unes mines de níquel a mans de companyies angloamericanes. Una extorsió més al continent.

Una brisa tonificant que mou cadenciosa les aigües i una munió de cormorans, garses i pelicans que nien als milers d'arbres de les ribes —les garses semblen lliris enmig toies gegantines— ens acompanyaran tot el periple. Hi percep quelcom de majestuós en el contrast entre els crits de les aus i el xiuxiueig de les fulles mogudes pel ventijol per una banda i el silenci que hi sura per l'altra. A l'Illa de les Flors ens rep un mantell immens de plàteres vegetals sota capolls enormes irisats pels raigs daurats del vespre. De sobte, dues noietes somrients brollen de les aigües. M'ofereixen flors, fruits i... artesania local.

Les barraques encastades com petits penjolls a les ribes són de colors intensos, naïfs. Més endavant, s'hi aboquen solitàries construccions de més “pes”, propietat de multimilionaris del nou continent envellit de misèria. Sospite que per l'ajut a bancs i especuladors amb la consegüent explotació del personal de tot arreu, n'hi augmentaran.

L'escena dels pelicans fregant-ne la superfície a la recerca de carn viva, la multiplicitat de sons ferint el silenci, l'oreig humit acaronant la pell, el tel maragda abastant el viarany i el trasmudament del sabor de les aigües —dolces al començament i salades a Livingston— es conjuminen en una escenografia operística notable en aquest final de 2010, immers en una crisi impossible encara de capir en la seua totalitat i sense ganes de solucionar per part dels gossos d'atura —els polítics— dels pastors: multinacionals, Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i restant personal de baixa estofa.