Barceló neda a contracorrent a Venècia
L'artista capitaneja el pavelló de l'Estat espanyol amb pintura i escultura i es distancia de les instal·lacions majoritàries
Ahir es va inaugurar oficialment el pavelló de l'Estat espanyol. El públic podrà accedir als diferents pavellons de la Biennal de Venècia a partir d'avui mateix. Hi ha temps fins al 22 de novembre per interessar-se per descobrir les noves tendències artístiques del món. Si bé l'Estat espanyol hi intervé des de la primera edició, aquesta serà la primera en què hi haurà pavelló català.
Miquel Barceló (Felanitx, 1957), que dijous va presentar els seus treballs en petit comitè als corresponsals dels mitjans estatals, aclaria que tot el treball que ha portat a Venècia és recent, dels seus últims deu anys (algunes obres les va acabar el març). El comissari de l'exposició és Enrique Juncosa, director del Museu Irlandès de l'Art modern de Dublín (IMMA).
El desaparegut Floquet de Neu del Zoo de Barcelona és un dels convidats sorpresa del muntatge. Per Barceló, la soledat d'aquest exemplar únic és comparable a la de la vida de l'artista: «No és que em vegi com un goril·la, no és que quan el vaig pintar em digués ‘Òndia, si sóc jo!'; va ser una cosa més a posteriori.» Paral·lelament a aquesta aproximació (Barceló no veu tan evident la supremacia de l'ésser humà sobre els primats), que es podria interpretar com una mena d'autoretrat, Barceló realitza un homenatge al continent africà amb una sèrie d'obres que representen figures humanes, animals domèstics, objectes i vegetació, així com la vida a l'entorn del riu Níger, amb pescadors i canoes. «Són com corrents de pintura», explica l'autor d'aquestes composicions, en què homenatja el riu com un espai d'aigua «més humà que el mar».
L'escuma del mar és, precisament, el fil conductor del tercer espai dedicat a Barceló. S'hi inclouen algunes obres en què l'autor ha utilitzat la tècnica del goteig aplicada a la cúpula de la seu de les Nacions Unides, a Ginebra.
El film, a Mali
En l'homenatge a l'Àfrica, Barceló ha optat per rescatar un escriptor i pintor francès que el va precedir en el descobriment artístic del continent: François Augiéras (1925-1971), del qual presenta algunes de les seves obres plàstiques i també alguns dels seus llibres preferits perquè el públic s'hi assegui i els llegeixi. El de Felanitx admet que no tenia sentit intentar descobrir els centenars de valors de l'art emergent africà. I per això va decidir enfocar l'Àfrica recuperant un del seus valors. De fet, aquesta tardor, Barceló continuarà amb aquesta recerca, fent un treball audiovisual amb el cineasta Isaki Lacuesta. El documental partirà de l'última projecció de Paso doble a Mali per, posteriorment, fer una travessia a l'Àfrica a la recerca d'un búnquer que va pintar i tapiar Augiéras. Aquesta va ser la solució dràstica del francès després d'enfadar-se perquè els turistes havien embrutit el primer fresc. Ara, Barceló i Lacuesta pretenen trobar aquest búnquer i filmar-lo. Es poden palpar en alguna de les peces els descobriments artístics arran de treballs inusuals com ara la coreografia Paso doble (on va investigar amb noves eines per treballar el fang, que manipula en directe davant del públic) i l'aclamada cúpula de l'ONU. Ell mateix ho reconeixia, fa un mes a Barcelona, referint-se a unes grans peces de ceràmica com «parets transportables».
La «Dolce vita» particular de la Biennal
EFEVenècia viu aquests dies una mena de retorn a la Dolce Vita amb luxosos iots en què sovintegen barrets, mocadors i ulleres dels anys 40 i 50. Un cop acabats aquests tres dies de presentacions i inauguracions cool, Venècia té l'oportunitat de convèncer el públic que encara conserva aquell «magnetisme», del qual parlava dijous el director d'aquesta edició, Daniel Birnbaum. La Biennal de Venècia, «la mare de les biennals», segons Birnbaum, ofereix una oportunitat molt important per a artistes de tot el món (consagrats o no) a causa de la gran quantitat de turistes que rep cada any la ciutat dels canals.
Més enllà de l'ambient que envolta la mostra internacional, als recintes de la Biennal s'ha pogut veure molta composició audiovisual, fotogràfica i lumínica, i molt poca pintura, un fet en què són excepció l'Estat espanyol i Israel. Els artistes han sabut aprofitar les possibilitats que els donen les entrades als pavellons. L'aigua i la meteorologia també hi poden jugar. És el cas de l'obra del danès Michael Elmgreen, que ha situat un col·leccionista ofegat enmig d'una piscina. La tempesta de divendres va moure el maniquí flotant.