Tom Collins i una sirena a la badia d'Amatique

Hom podria escriure una novel·la d'aventures sense massa dificultats sobre aquesta ciutat de 17.000 habitants arraulida com una sirena a la badia d'Amatique.

La major part de la seua població és garífuna i té poc a veure amb els guatemalencs de sempre. Sols s'hi pot arribar amb vaixell, però està ben connectada amb el veïnat nacional i foraster, raó per la qual el tràfic de drogues cap al nord és intens i vigorós.

Al port han començat a tombar els darrers raigs de sol. Recolzats a les baranes del grau, desensonyats per la calor i l'hora, els vilatans esperen. Prenc un taxi amb dues dames garífunes, els somriures i els vestits de les quals esclaten de llum i color.

A l'extrem Nord-est de la vila encete marxa amb la motxilla al muscle per una passarel·la de fusta. Seran deu minuts per una estreta platja de sorra fina ornamentada d'obstacles vegetals i marins, més les deixalles humanes que les aigües giten.

El meu habitatge està format per un grup de cabanes de fusta i palla. La meua és a la part del darrere. Es tracta d'un complex d'usos i objectius ecològics. No hi cal l'aigua calenta; ni tan sols —en diria— llum artificial, que hom pot aixecar-se i gitar-se amb les gallines del raval, així que, fora abillaments i maquillatges innecessaris.

Recuperat l'equilibri de cap i cos gràcies a una dutxa amb aigua —una mica salada— surto a reconfortar l'esperit amb un Tom Collins excel·lent —fa anys que no en prenia un de tan bo—, un sopar exquisit i la bona companyia de locals i visitants —tots ells guatemalencs— enfront un oceà que combat a mort —encara que no gens perillós— amb la música del carib d'un vell gramòfon. Compartir el tapado garífuna —podríem anomenar-lo “marisc d'olla”, encara que aquest triga 24 hores a coure sota terra— amb una conversa intel·ligent és per a mi un do dels déus en aquest final d'any. Si n'hi hagués, de déus.

Leonel Flores fa classes a Livingston. Està aplegant material garífuna davant el perill de desaparició de la seua llengua i la seua cultura. A més de la repressió oficial, n'hi ha l'emigració als Estats Units, sobretot als molls de Nova York, que són gent marinera. S'ha compromès a fer-me de guia demà. Una mica més tard s'hi incorpora Magno Baltazar, portaveu de l'Associació Negra Guatemalenca, nebot i besnét de dos patriarques garífunes. És el responsable màxim de la xarxa de recuperació garífuna. En poques paraules, qui “mana fer els deures”. També s'ha compromès a ajudar-me.

Roberto Díaz Gomar és actor. Ha treballat per a la televisió estatal nostra i també per al cinema. De fet, per a Bardem i amb Antonio Banderas. Ara mateix realitza un reportatge sobre els garífunes per a la televisió guatemalenca. Carlos Alberto Rosales Archila és enginyer. I el millor fotògraf del país. De fama internacional, diuen. Té caseta ací, però vol vendre-la, que ve poc. Tots dos saben de l'existència de diferents llengües i cultures a l'estat espanyol.

Persona entranyable i singular és el professor Marco Antonio Sagastume Gemmel, hereu de les quatre bandes del món. D'avis escocès i basc i àvies italiana i salvadorenya. Fa classes d'Ètica i Drets Humans a la Universitat de San Carlos de Guatemala, a més d'assessorar el rector. I forma part del Tribunal Permanent dels Pobles de l'ONU, on defensa els drets dels garífunes. Tierno Galván va dirigir la seua tesi doctoral. Em conta que l'estructura socioeconòmica del país continua essent oligàrquica, que comparteix poder amb els amos de les transnacionals i que, ara mateix, s'hi han afegit els poderosos narcotraficants. Segons ell, la fallida democràtica guatemalenca ha estat deguda a la desfeta de la part d'exèrcit democràtic que hi havia, en donar suport la CIA als amos de sempre. Admire el seu valor i el realisme optimista amb què encara la vida, malgrat les dificultats. Què em diria, mentre escric açò, dels dos candidats al govern seu —un exgeneral sanguinari i un “capo” del narcotràfic que vol restablir la pena de mort?

Continuem petant la xerrada, menjant, bevent i ballant, mentre aquestes aigües caribs gronxen amb música garífuna de fons un final de 2010 ben amarg.