Capitals

Encara que és mitjanit, puc reconfortar el cos amb plats tradicionals ben consistents en un restaurant que fou cita obligada d'oligarques, empresaris, militars colpistes, polítics i funcionaris de la CIA. Tot hi és sèpia, com les fotos envellides. Única comensal, en sec al bell mig servida per un seguici d'atents cambrers.

Arribe al llit tan rehabilitada com l'hotel. Aquesta casa tradicional serà la meua darrera residència a Guatemala. Com tants altres edificis, té al centre un jardí rectangular curull de plantes i flors, a imitació dels patis del nostre sud peninsular. Les cambres continuen sent fredes i l'aigua hi arriba escassament tèbia.

El sol surt aviat i avance eixida. Carrers i gallines dormen encara, com lladres i serenos. La planta de la ciutat és una quadrícula que recorda altres capitals de l'Amèrica Central. Tire cap a l'Inguat —Institut Guatemalenc de Turisme— per aconseguir informació; està situat en un barri modern ple de botigues, bancs, ministeris i oficines. Malgrat ser dilluns, tot està tancat. Sortosament, no pas la millor llibreria de l'urbs, on compre a preu de saldo interessants llibres de poesia i de llegendes guatemalenques.

Aprofite que les neurones no estan encara massa atabalades per visitar els millors museus, no precisament al centre. L'Ixchel m'interessa, fins i tot, pel seu nom, degut a la deessa maia de la Lluna; dedicat al gènere femení i, per tant, a la reproducció. Hi sobresurten els bellíssims teixits guatemalencs, que em recorden la deessa Atenea, l'eterna teixidora, i que tantes idees aporten a artistes i dissenyadors. Darrere seu hi ha el Popol Vuh, amb atractives mostres precolombines. Però els museus remarcables pertanyen a la Universitat Francisco Marroquín -i com totes les universitats del país llevat de la de San Carlos, són privats- amb aportacions nacionals i estrangeres particulars importants i d'un luxe desconegut en la resta del país. Roman bocabadada amb la munió de material i informació que hi faciliten.

Finalment, faig via cap al cor de la capital. De camí, m'esborrone en passar per davant del Quarter General de la Policia Nacional, seu de les més terribles tortures i assassinats perpetrats al país en nom de la pàtria. La d'uns quants, és clar, com sol ser habitual.

El Parc Central —Plaça de la Constitució— és bessó dels que hom pot trobar a l'Amèrica llatina. De planta rectangular, jardins de “format” neoclàssic i font i monument a algun patriota al mig, s'hi celebraven exercicis militars i cerimònies oficials. Els edificis que el volten són governamentals, religiosos i de gent benestant. Una munió important de personal hi passeja, xerra, es deixa netejar les sabates, escolta polítics de carrer muntats sobre caixons, riu, somriu, somia que viu. A la banda nord hi ha l'espectacular Palau Nacional de la Cultura, residència del sanguinari dictador Jorge Ubico, que va obligar els presoners polítics a construir-lo, com el general Franco el Valle de los Caídos. La construcció és “carregosa” i barreja Renaixement amb Neoclassicisme. Avui és museu i receptor de cerimònies oficials. La col·lecció pictòrica d'artistes guatemalencs és ben interessant, com ho és una de fotogràfica temporal sobre la seua llarguíssima guerra civil, ja que va durar trenta-sis anys. Edificis amb un cert interés són el Centre Cultural Metropolità i la Catedral, potser la més “minimalista” de l'Amèrica Llatina. El mercat central ha perdut tot interès, ja que està totalment orientat al turisme.

El vell barri comercial té com a visita obligada el Capitol, centre comercial de prestigi fa mig segle i que recorda l'escenari d'un film noir. Els carrers per a vianants en tenen un posat provincià semblant al de tants vells barris comercials nostres. I és que “Guate” no és precisament una ciutat cosmopolita. En tot cas, la joia de la república és Antigua, amb prou més consciència de vàlua que no pas la capital. La sort és que, no havent-me fet massa expectatives, tampoc no és greu el desencant i acabe la visita bevent una cervesa a El Portal, taverna visitada pel Che quan hi era de pas i de la qual, amb imaginació, encara emana un cert aire de conxorxa.