Cultura

JOSÉ SACRISTÁN

ACTOR

Prohibit llevar-se a les vuit

José Sacristán ja no accepta cap paper que l'obligui a llevar-se a les vuit. Aquesta és una militància tan estricta com la defensa del no a la guerra o la fidelitat a l'Acadèmia de Cinema Espanyol, altres causes que també el mantenen despert

«L'Acadèmia de Cinema Espanyol és la meva criatura, però a vegades li fotria dues hòsties»
«No haver-se de llevar a les vuit és un triomf, una conquesta, la plenitud»
«Pots tenir uns buits culturals immensos, però també afany de coneixement»
«Sempre serà millor fer una bona pel·lícula que fer malament una obra de teatre»
«L'11-M, les campanes de glòria del PP van esdevenir esquellots d'horror»
«Quan surto a l'escenari, per a mi cadascun dels espectadors és la meva àvia»

José Sacristán (Chinchón, Madrid, 1937) ha arribat a un punt de la vida on ja no li cal reivindicar res sinó simplement ser-ho. Té les ulleres de sol a mà, companyia habitual dels que solen anar a dormir de matinada, i es deixa créixer una barba curta que s'ha tornat blanca, igual com les banderes que sempre ha fet onejar. Conserva la vis còmica de Sor Citroën o d'El abuelo tiene un plan, les espanyolades dels anys setanta on feia papers secundaris amb veu de falset, però mirant els seus ulls tristos recordes que Sacristán ja era un home seriós fins i tot quan feia riure. Després va venir l'enlairament professional, tot just estrenats els vuitanta, amb els rols dramàtics de pel·lícules com Un hombre llamado Flor de Otoño o Asignatura pendiente. I, finalment, afinada amb el fum de molts paquets de tabac, va arribar la veu profunda que tots coneixem. Una veu que ha après a cuidar perquè, quan el cinema va començar a fallar, va ser l'eina que li va permetre centrar-se en el teatre, fins i tot en els musicals. José Sacristán és aquesta veu i aquesta barba, és la pancarta que cal aixecar contra totes les guerres i és tots els personatges que ha construït durant cinquanta anys a l'escena, teatral o cinematogràfica. És totes aquests coses encara que ja no li cal reivindicar-les i és també una imatge de l'any 1997 a la plaça de toros de las Ventas de Madrid, pujant a l'escenari en defensa de Raimon quan era escridassat perquè havia cantat en català durant l'homenatge al regidor del PP assassinat per ETA Miguel Ángel Blanco.

Són dos quarts de dues del migdia i Sacristán acaba d'esmorzar un iogurt i un tallat a la barra del bar de l'hotel de Barcelona on s'hostatja durant la gira de representació de l'obra Dos menos. Li comento que fem l'entrevista a l'hora dels rics, o sigui abans de dinar, i que, segons he llegit, ell troba que aquest és precisament un dels avantatges de dedicar-se al teatre: que no cal matinar.

–«És més que un avantatge, és una conquesta, un triomf, la plenitud. No penso llevar-me mai més a les vuit del matí, això ja forma part de les clàusules del meu contracte.»

–«No m'agrada fer teatre perquè no m'agrada que la gent em miri mentre treballo.» És una frase de Fernando Fernán Gómez, amb qui va compartir una llarga amistat i la recordada pel·lícula El viaje a ninguna parte. Però els actors sembla que sempre hagin d'acabar refugiats al teatre per reconciliar-se amb la professió.

–«El teatre és el territori més natural per a l'actor perquè hi ha una unitat d'acció. Al teatre la història comença i acaba i ningú no la interromp, encara que en ocasions més valdria que algú la interrompés, la veritat. Però jo no sóc partidari de jerarquitzar ni els mitjans ni els gèneres. Em sembla que sempre serà millor fer una bona pel·lícula que fer malament una obra de teatre.»

–Una altra conquesta també deu ser arribar a poder triar què es vol fer i què no. Vostè, però, afirma que si no fa més cinema és perquè el cinema no li fa bones ofertes.

–«Les ofertes que m'arriben no són suficientment interessants. Per fer una nova pel·lícula he de veure que m'hi podré divertir, que podré jugar amb el personatge, perquè per a mi aquest ofici és això. He estat part de la corretja transmissora d'un cinema que es va fer en una època molt determinada, i ara podria continuar fent més pel·lícules si ho volgués, és cert, però no pas els papers que m'ofereixen. No és un retret contra res ni contra ningú, és una pura constatació. És molt difícil tenir una continuïtat laboral que agradi a la gent i et satisfaci a tu mateix. No aquí, arreu. Ara mateix, hi deu haver pocs exemples a Hollywood com el de la Meryl Streep, que no para d'encadenar pel·lícules i reconeixements. La resta de companys de la seva generació, o són a a la tele o són a casa seva. Pel que fa al meu cas, a vegades penso: i quin paper m'haurien d'oferir al cinema que em semblés més interessant, per exemple, que els treballs que he fet al teatre amb Muerte de un viajante, o El hombre de la Mancha? Però no descarto res, no. La televisió, tampoc. Ara tinc unes ofertes per fer cinema que estic estudiant, això sí, sobre la base irrenunciable que ja no m'aixeco a les vuit del matí ni boig. Si els va bé, endavant. Si no, tan amics. A aquestes altures, hi ha una sèrie de coses que ja no vull fer. I dic a les vuit perquè m'he fet farts d'aixecar-me a les sis.»

–S'ha hagut de llevar d'hora, però per fer el que ja de ben petit volia fer. Li agradava posar-se plomes de gallina al cap i fer-li creure a la seva àvia que era un indi comanxe.

–«La raó fonamental per la qual segueixo en aquest ofici és defensar aquell esperit del nen que es posava les plomes de gallina, això sí, mirant de no convertir-me en un tarat. Quan surto a l'escenari, per a mi cadascun dels espectadors és com la meva àvia i, quan estic al camerino, cara al mirall, sempre penso que m'estic posant les plomes de gallina. Per damunt de tot, del que es tracta és de fer creure als altres durant una estona que sóc el qui no sóc.»

–I què li agradaria fer creure als altres que és, en realitat, José Sacristán?

–«Em penso que sóc bastant transparent, pel que la gent em transmet, pel que em diuen quan em troben pel carrer. En general, he de dir que percebo un corrent de respecte i de cordialitat. I això m'agrada, és clar.»

–Però vostè mai no ha amagat el seu compromís polític, la implicació en el moviment del no a la guerra, les tendències comunistes… Això també li deu haver fet arribar corrents menys respectuoses i menys cordials, oi?

–«Afortunadament, també rebo missatges contraris a la meva manera de fer i de pensar, però en faig prou de sentir d'on ve la crítica per estar cada vegada més convençut que vaig en la direcció correcta. Em sento orgullós d'haver participat en l'organització de la plataforma contra la guerra de l'Iraq. Només s'ha de veure el que ha desencadenat aquell conflicte i les sinistres conseqüències que ha tingut. Pel que fa al panorama polític d'aquest país, tot s'ha vist enterbolit per un afany de deslegitimar les eleccions posteriors a l'11-M. El PP donava per fet que les guanyava, però després de l'atemptat les campanes de glòria van esdevenir esquellots d'horror i de misèria per a l'Acebes i tota aquella tropa. És clar que hi ha coses que ara tampoc no s'estan fent bé.»

–A l'Afganistan?

–«A l'Afganistan penso que no hi pintem res, però, sens dubte, no es tracta d'una invasió com la de l'Iraq.»

–També reivindica els seus orígens humils, s'identifica amb la classe obrera.

–No és que m'identifiqui amb… és que sóc així. Tenia tretze anys quan vaig començar a fer de mecànic…»

–El pitjor mecànic del món. Ho reconeix vostè mateix.

–«Exacte. El pitjor del món, sens dubte. Deia que vaig començar de mecànic, però també m'agrada escoltar Brahms i llegir Dostoievski. Vull dir que tots podem tenir buits culturals immensos però també, alhora, un afany de coneixement permanent.»

–Tots els actors tenen un paper a la vida que els acompanya per sempre, o potser som els espectadors que els aparellem al nostre gust. Jo a vostè l'aparello amb Un lugar en el mundo, dirigida per Adolfo Aristarain l'any 1992. És un dels seus millors papers?

–«Indubtablement. És una pel·lícula que parla del cooperativisme, però és que la vam fer en cooperativa, entre tots. Encara que no hagués estat una bona pel·lícula, encara que no hagués agradat, que no hagués arribat a la cursa dels Oscar, el sol fet de rodar-la hauria pagat la pena, perquè la vam fer en unes condicions heroiques.»

–La pel·lícula ho transmet. Recordem de què va: un mestre represaliat per la dictadura argentina (Federico Luppi) troba el seu lloc al món en un poblet rural on intenta que els pagesos organitzin una cooperativa, i mentrestant es dedica a fer classes als seus fills analfabets. Un geòleg espanyol (Sacristán) contractat pel cacic local fa amistat amb el mestre i s'enamora de la seva dona (Cecilia Roth). Tot vist pels ulls del fill del mestre, un adolescent que, escoltant-los i veient com actuen, aprèn les millors lliçons de la seva vida.

–«És una pel·lícula bellíssima que ens ha tornat mil per un. Recordo com si fos ara la cara que feien els nens que vam emprar d'extres quan vam anar a filmar a la capital i van pujar per primera vegada a la vida a un ascensor. La casa que surt a la pel·lícula tenia llum gràcies a nosaltres. Quan vam plegar ens vam oferir a deixar-hi la instal·lació, però els amos ens van dir que no, que preferien viure com ho havien fet sempre.»

–La pel·lícula, però, va ser maltractada pels Oscar.

–«No, maltractada no: va ser directament una putada. Va ser seleccionada per representar l'Uruguai com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però a la recta final la van descavalcar argumentant que en realitat el capital era argentí. I tot plegat perquè el productor d'una altra pel·lícula mexicana que no havia estat seleccionada va denunciar-nos a l'acadèmia. En realitat, el capital per finançar-la es va reunir amb aportacions de molts familiars de l'equip que eren uruguaians. El problema és que a Sant Sebastià, on vam guanyar la Concha de Oro, havíem competit amb bandera argentina.»

–És un dels membres fundacionals de l'Acadèmia de Cinema Espanyol, que el productor Alfredo Matas va impulsar l'any 1985 en un sopar d'amics. Dèiem que els Oscar maltracten moltes pel·lícules, però i els Goya?

–«És una contradicció aplicar el terme justícia a qualsevol concurs. Es pot saber qui marca més gols o qui salta més enlaire amb la perxa, sí, però és una temeritat mirar d'establir qui arriba més lluny en el terreny de la cultura o de l'art. Tractar de fer competir Avatar amb En tierra hostil són ganes de fotre. No es pot establir si és millor Benavente o Valle Inclán. El Nobel de la pau, per exemple, el té un personatge com Kissinger, que s'ha passat tota la vida organitzant guerres.»

–És una acadèmia desunida. Aquest any s'ha mig reconciliat amb Pedro Almodóvar, però José Luis Garci, amb qui vostè va fer Asignatura pendiente i Solos en la madrugada, continua empipat…

–«Són les dues Espanyes de sempre. L'Acadèmia de Cinema és el mirall on podem veure el reflex de molts altres comportaments. L'acadèmia és la meva criatura, però a vegades li fotria dues hòsties. Però hi confio perquè serveix, perquè les pel·lícules que surten nominades o que guanyen tenen una segona volta comercial i, encara que només sigui per això, val la pena que existeixi.»

–Som en una nit de cap d'any, a casa de Fernando Fernán Gómez. Hi són vostè, Agustín González i molts altres que també han desaparegut...

–«Paco Umbral, Eduardo Haro Tegglen… Ens reuníem el dia trenta u de desembre a casa d'en Fernando i l'Emma [es refereix a Emma Cohen, parella de Fernán Gómez] feia una mena de rifa i compraven regals per a tothom. L'última vegada que vam reunir-nos tots a mi em va tocar un ós gros de peluix que encara conservo. Té un nom i tot, que ara no recordo. Amb en Fernando érem molt amics. A casa tinc una petita sala de cinema que s'anomena Sala Fernán Gómez. Ell la va inaugurar. Tinc una paret de tres metres per dos que em fa de pantalla i un reclinatori i tot.»

–Un reclinatori?

–«Hi ha pel·lícules que s'han de mirar de genolls. No puc veure Eva al desnudo assegut, seria una falta de respecte. Jo anava al cinema com els del PP van a missa. Ara el veig més a casa. L'última que he vist ha estat Avatar i he de dir que em va meravellar veure com la gent és capaç de sobrecarregar-se de crispetes i refrescos. De fet, nosaltres hem estat gent que hem sobreviscut gràcies al cinema.»

–Vostè va participar com a secundari a moltes pel·lícules dels anys setanta, les que s'anomenaven despectivament espanyolades, al costat d'una fornada d'actors de primer nivell que s'havien de guanyar la vida fent riure i que potser no tenien el reconeixement que es mereixien.

–«Eren temps en què les coses es feien com es podien o com ens deixaven fer. En aquell cinema gairebé sempre eren millors els secundaris. Quan passa el temps i hi ha una mirada sobre el temps, sol ser una mirada condescendent. Els primers de saber perfectament el nivell del que fèiem som nosaltres, que no som ximples. Ara bé, és cert que s'han posat al mateix sac treballs molt dignes amb d'altres que no ho són tant o que fins i tot són espantosos.»

–Li va anar canviant la veu a mesura que deixava la comèdia i assumia papers dramàtics. Era un canvi de veu fet expressament?

–«No, no, al principi jo era tenor lleuger, imitava l'Antonio Molina. Tenia un falset que t'hi cagaves. Els anys i el tabac me la van canviar, la veu. Ara he deixat el tabac gairebé del tot, fumo només tres purets al dia, d'aquells petits, a les nits. Estic content de tenir un instrument vocal que m'ajuda, però em fot que no pugui cantar els cuplets com els cantava abans.»

–Tornem al teatre. Acaba de portar a Barcelona Dos menos, amb Héctor Alterio, una obra que ha triomfat a l'Argentina i a Madrid i que ja ha vingut dues vegades a Catalunya. Hi interpreten dos malalts terminals que planegen una fuga de l'hospital. És a dir, els centres hospitalaris com a presons de la salut, d'on cal fugir.

–«En realitat no planegen res perquè no tenen capacitat de planejar res. De fet, es tracta d'una mena de fugida endavant i fins i tot hi ha la possibilitat que no s'hagin mogut de l'habitació on són. És una obra amb una estructura molt poc subjecta a cànons convencionals, que parla de dos pobres diables als quals tot el que els va passant és en funció de les seves derrotes. Són creïbles aquests dos imbècils que interpretem i, fets per nosaltres, la veritat és que la cosa no queda malament.»

–Hi ha un enamorament dels perdedors.

–«És que els perdedors sempre tenen una grandesa que és la lucidesa. Saben prou que la guerra està perduda, però també que cada dia cal sortir a lluitar la batalla de la dignitat.»

–Un frontera, un fora de sèrie, borratxo o vençut, mai no perd la seva dignitat. Ho diu vostè sobre el personatge de Federico Luppi a Un lugar en el mundo. Ha tingut mai la sensació que estava a punt de perdre-la, la dignitat, o que algú l'hi volia fer perdre?

–«No. La meva carrera ha transitat sempre per territoris molt ferms, dins la fragilitat i la imprevisibilitat d'aquest ofici, però al meu voltant sempre he tingut la seguretat de saber on i amb qui calia arriscar-me. M'han explotat, això sí, però la dignitat mai no me l'han robat.»

Un lloc al món per accident

–El poso en un compromís si li pregunto què li sembla la llei del cinema de Catalunya, que contempla l'obligació d'estrenar la meitat de films doblats en català?

«Seré sincer: d'acord com està el pati em sembla un error. Segurament hi ha raons no comercials que la justifiquen. Jo entenc que la gent que parla una llengua la vulgui defensar a capa i espasa, no tinc cap autoritat per pronunciar-me en contra, però parteixo de la base que tots els nacionalismes em semblen una xorrada, començant pel nacionalisme espanyol. El lloc on has crescut és simplement un accident.»

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a